si el periodisme destinés els esforços a la transmissió de coneixement i a la formació de l’opinió, escenes com la de diumenge a Almendralejo, després de l’Extremadura-Girona, tindrien menys empara en democràcia. Un periodista va retreure que els mitjans catalans s’adrecessin en català al tècnic gironí Pep Lluís Martí, bo i saber que respondria a tot i en totes les llengües. De manera més o menys conscient, aplicava l’a por ellos, i els rols dels vencedors i els vençuts. I ja cansa.

Qui ho vegi inevitable pel context sociopolític del 2019, s’equivoca. Primer, perquè no és la primera vegada que passa. Pep Guardiola ja va haver de fer enceses defenses del seu dret a parlar en tots els idiomes que domina. I el 2011, Raül Agné –també entrenador del Girona– va viure un incident similar a Osca. I en tots els casos, el conflicte Catalunya-Espanya estava en fase embrionària. A més, els episodis d’Osca i Almendralejo mostren que a tot arreu hi conviu gent sensata, positiva, il·lustrada i inquieta per obrir la ment i saber més, amb nostàlgics colonialistes devots de la incultura troglodita. El 2011 l’Osca va emetre una nota acusant Agné, plena de falsedats. Ara, l’Extremadura ha difós un comunicat impecable en què exigeix respecte a totes les llengües, garanteix la llibertat d’expressió, es desmarca del protagonista de l’incident i felicita el Girona amb un últim paràgraf en català. Aquesta, que hauria de ser la reacció habitual, mereix, per excepcional, tot l’agraïment.