El cas de la jugadora de l’equip infantil del Club Voleibol Esplugues al qual la federació espanyola no permet –ni que sigui inicialment– disputar la copa d’Espanya perquè està en edat cadet és una mostra de la burocràcia insensible i deshumanitzada que regeix tan sovint l’aplicació de lleis i normatives.

La Laia té síndrome de Down. El voleibol forma part del seu pla d’inclusió, basat en la socialització en el seu entorn habitual, que inclou les mateixes companyes a l’escola, a l’esplai i també al seu club, amb noies un any més joves que ella, des de fa vuit temporades. La federació catalana ho ha entès i l’autoritza a jugar amb l’equip infantil tot i que per edat li tocaria ser cadet. Es pot arribar a entendre que una consulta telefònica ràpida a la federació espanyola derivés en una negativa com a resposta, però és incomprensible la virulenta reacció per escrit, hores més tard que la qüestió agafés volada, amenaçant amb els tribunals en un escrit que denota el nerviosisme de qui ha quedat retratat.

Ningú amb senderi acusarà la federació espanyola de discriminar la Laia pel fet de tenir síndrome de Down. Però, un cop constatada la insensible primera resposta funcionarial, tothom hauria aplaudit un comunicat de reconsideració, ni que fos per dir que s’avaluarien les circumstàncies especials d’aquest cas. Que és el que hauran d’acabar fent si no volen que aquesta copa d’Espanya quedi deserta, en una lloable mostra de solidaritat de la resta del voleibol.