Després de conèixer els quatre anys d’expulsió de l’esport rus de les campionats del món i dels Jocs Olímpics –quin sentit té no excloure’ls també dels europeus?–, toca preguntar-se quin grau de putrefacció hi ha hagut en la trama russa de dopatge, que els surti a compte entomar una sanció de quatre anys i batallar al TAS abans d’admetre que han manipulat, alterat i fet desaparèixer sistemàticament durant anys mostres del laboratori. Al respecte, és ben legítim sospitar, d’una banda, si continua existint aquesta manipulació i, en segon lloc, que el règim de Putin pagarà el preu que toqui per evitar que se li vegin les vergonyes.

Des que l’AMA, la IAAF i l’informe McLaren va anar destapant per entregues les manipulacions de mostres a Rússia (anys 2015 i 2016) i la promoció i empara d’un dopatge d’estat per als Jocs d’hivern de Sotxi (2014), Putin ha tingut temps de sobres d’encarregar investigacions que arribessin fins on calgués, de buscar responsabilitats i de posar gent neta al capdavant de l’esport rus. De mitjans, no li’n falten i de determinació, quan cal, tampoc. Si no ho ha fet és perquè no ha volgut o no li convé.

El dopatge és injustificable. Es pot arribar a explicar a partir de situacions individuals, però quan és sistemàtic i té un estat al darrere, esdevé un atemptat abominable i mortífer contra l’esport. Per tant, bo i lamentant que els esportistes siguin un cop més els grans perjudicats, que el TAS no toqui ni una coma de la sanció.