Camina l’Espanyol cap al seu tercer entrenador de la temporada. Un home miracle (tot fa pensar que serà Abelardo) que ha de ser el clau roent per agafar-se a la salvació. No és un camí desconegut per a l’entitat barcelonina, acostumada a aquestes peripècies i girs sobtats del destí. En aquest segle ja hi han desfilat 18 entrenadors diferents, el 19è serà presentat en les hores vinents. Un signe d’inestabilitat evident i efervescència contínua. L’Espanyol fa 25 anys que és a primera però ho ha fet a còpia d’esquivar les bales més mortíferes. Fa 10 anys la tragèdia agafava color de segona divisió. Pochettino va salvar l’entitat d’un ridícul absolut: estrenar el nou camp a segona. Ara les pors van més enllà. El club té previst unes accions commemoratives per celebrar els 120 anys de l’entitat i la barrila els pot agafar amb els pixats al ventre. Massa en joc per a una entitat que ha treballat de valent per situar la seva marca a Barcelona i a l’estranger amb una eficàcia sorprenent. Apostes constructives per fer un club més gran i amb una dimensió estratègica impensable fa un quinquenni. La bona publicitat de l’Espanyol també ha vingut acompanyada d’una reducció important del deute a través de Chen Yansheng. Un marge de maniobra que el situa entre els set clubs menys endeutats de la lliga i amb una envejable salut econòmica.

La cacofonia d’aquests elements externs en relació amb la parcel·la esportiva són evidents. Quan millor haurien d’anar les coses en el vessant esportiu s’està més a prop del precipici. Chen havia de portar estabilitat econòmica i, amb aquesta, una solvència esportiva i s’ha trobat en un curs més propi del manual de supervivència de Daniel Sánchez Llibre que no pas de la retòrica xinesa fonamentada en la paciència i la reflexió. El president afrontarà les setmanes més crítiques des que va prendre el control de l’Espanyol. Ha vist com la bona gestió econòmica (necessària en qualsevol empresa) no té una consonància en el terreny de joc. El futbol és una disciplina estranya en què els homes d’empresa més assenyats es converteixen en veritables hooligans que trenquen qualsevol mena de raó cartesiana. Però ara mateix l’única preocupació del mandatari xinès exigeix redreçar la nau i encertar amb els fitxatges. Cal gratar-se la butxaca. És la clau de la salvació. “Hi ha temps per salvar-se i els reforços ajudaran”, va admetre Machín en el seu comiat. “Un bon entrenador no pot transformar un burro en un cavall de carreres”, va assenyalar, fa dos mesos, en la seva presentació. Ara ha fet les maletes com un senyor. Però vist amb certa perspectiva, i ja la tenia al maig, l’Espanyol va deixar escapar l’entrenador ideal: Joan Francesc Ferrer, Rubi. Un tècnic que va treure suc a un club que coneixia de dalt a baix; va ampliar el sentiment de pertinença i va millorar el rendiment de molts futbolistes que ara semblen fantasmes sobre la gespa. Potser el projecte era confiar en qui et va donar molt, en qui et va retornar a Europa 12 anys després. Un tècnic fet a mida per a l’Espanyol, però les ambicions dels uns i dels altres no anaven de bracet. Però hi ha un fet indiscutible: a partir de la seva marxa abrupta tot ha anat a pitjor i la concatenació d’errors no ha tingut aturador en un 2019 que és, sense cap mena de dubte, l’any més bipolar de l’entitat blanc-i-blava.