El Barça ha tancat el primer trimestre de la temporada essent líder en solitari de la primera divisió. Però el futbol no només són resultats, sinó també sensacions. El clàssic del Camp Nou no ha ajudat que l’aficionat tingui la percepció d’encarar el 2020 millor del que ha estat el 2019. Qui anava a dir a la culerada que el Madrid es passejaria en molts moments per la gespa de l’estadi, tindria el control de la pilota i els jugadors del Barça haurien d’anar a remolc i estar a l’expectativa de les divinitats de Leo Messi.

El Barça perd massa sovint la seva identitat futbolística, si és que n’ha tingut alguna des que Valverde va arribar al Camp Nou. No critico la manera d’entendre el futbol de l’entrenador, el que em pregunto és si alguna vegada els jugadors han mantingut una certa regularitat en l’estil de joc que desenvolupen i, sobretot, es reconeix des de la graderia talment com passava amb el futbol posicional de Pep Guardiola. El Barça pateix quan juga contra els grans i es passeja davant dels modestos, malgrat els moments de desconcert. El 2-1 contra l’Alavés era una trampa, si no fos que, novament, l’astre argentí va sortir a tapar les vergonyes de l’equip (en la segona part). Espero que durant aquestes vacances de Nadal tothom hagi reflexionat, perquè la Champions és l’assignatura pendent i l’aficionat no tindrà gaire més paciència amb l’equip si enguany no s’hi fa un bon paper. Però el Barça és un dels grans i l’ha acompanyat la mala sort del Madrid en els darrers partits: al Camp Nou i contra l’Athletic de Bilbao. El Madrid, en els últims enfrontaments, convenç però no marca, i ha deixat els de Valverde sols al capdavant de la classificació.

Menys sort té l’Espanyol, ja que, mentre la grossa de Nadal regava de milions el sud de Catalunya, Butarque es convertia en la tomba del projecte de Pablo Machín. El seu model no ha funcionat, tampoc, en un equip que ha tingut manca d’efectivitat des del principi. L’esquema que va triomfar a Girona ha estat una cotilla rígida per als periquitos, que no saben sortir de l’atzucac. I, ara mateix, ja més que futbol, el component psicològic esdevé essencial si volen remuntar la situació. L’Espanyol va prioritzar el sanejament del club a les inversions sobre el terreny de joc: maximització de beneficis per sobre la maximització del rendiment. Si la pilota entra, en la nostra manera d’entendre la gestió esportiva, ja és un èxit; però, quan els resultats no acompanyen, no val presumir de salut econòmica si els diners no es veuen rendir en el terreny de joc.

A Butarque va faltar intensitat, inspiració, capacitat de reacció i gol. Els deures s’acumulen als despatxos, ara que un nou director general ha de prendre les regnes i el projecte esportiu tindrà també un nou líder, Abelardo, el tercer de la temporada. Els propietaris xinesos no estan per romanços i, des que van arribar, saben que el projecte no es rendibilitzarà fins que no s’assoleixi la consolidació esportiva a escala nacional i, també, internacionalment. Un equip a segona es convertiria en una rèmora per a Rastar. Que ho tingui clar l’aficionat perquè, quan es forma part d’un hòlding internacional com aquest, el descens pot esdevenir una catàstrofe de dimensions còsmiques malgrat la compensació econòmica que tinguin.