No és possible analitzar l’Espanyol-Barça d’aquest vespre des d’un pla d’equilibri entre els dos equips. No és raonable ignorar que el Barça és el líder i que l’Espanyol és el cuer. Sobren dits en una mà per comptar els rivals que quan s’imposen al Barça no trenquen pronòstics. Des d’aquesta òptica, el que s’espera d’aquest vespre és un triomf de l’equip de Valverde a l’RCDE Stadium, encara que Messi i Suárez no s’hagin entrenat, tot i la proximitat de la supercopa, tot i l’hipotètic efecte anestèsic d’enfrontar-se al cuer.

Anem a l’altre costat de camp. En termes futbolístics, amb una setmana mal comptada d’entrenaments no és raonable esperar que l’impacte d’Abelardo sigui de tal nivell que permeti corregir la correlació de forces. Tampoc és dogma el discurs que la plantilla està ara motivada, il·lusionada i amb confiança amb el nou tècnic, bàsicament perquè aquest mateix enunciat es va aplicar a l’arribada de Pablo Machín. Avui, la gran aportació del nou tècnic s’ha de buscar en l’efecte alliberador d’un estat d’ànim que estava abocat al precipici. Pot semblar poca cosa, però no ho és. Qui veiés dijous la derrota del Barça contra el Baskonia en l’Eurolliga de bàsquet és ben conscient que allò que l’esport –sobretot el d’equip– és un estat d’ànim no és una filosofada sinó una realitat ben tangible.

Per al Barça, no guanyar serà una desfeta. Per a l’Espanyol, un sol punt pot tenir més efecte com a palanca d’inflexió que en la classificació.