El Barça i el Madrid han identificat correctament què representa la supercopa i quin impacte pot tenir. Es tracta de la menor de les competicions que disputen. A més, es juga a 6.000 km en un clima molt diferent per les necessitats comercials de la federació espanyola i en un gener que és estratègic per als equips grans en la seva planificació de càrregues de treball de cara a les eliminatòries de Champions. Vaja, que si no és una nosa, s’hi acosta, i no queda gaire lluny del que seria la supercopa a l’agost. És a dir, torneig de pretemporada.

En conseqüència, Valverde i Zidane han optat per la prudència i han convocat jugadors del filial en el lloc de titulars amb molèsties que en una eliminatòria de Champions forçarien fins on fos raonable o fins i tot més enllà. Ben fet. Una derrota de qualsevol dels dos en una final que no sigui entre ells té transcendència zero. Sense Bale, Benzema ni Hazard, el Madrid n’ha fet prou per superar el València. L’equip de Celades ha anat a l’Aràbia Saudita virtualment de turisme i la seva falta de competitivitat devalua clarament el format de final a quatre. No serà el cas del Barça-Atlético, un enfrontament que mai decep per absència de motivacions.

El futbol és un negoci, però que la RFEF serveixi els interessos turístics i de blanqueig d’imatge d’un règim com el de l’Aràbia Saudita és decebedor quan per la intrusió de la mateixa federació encara esperem aquell Girona-Barça a Miami.