Avui es disputa la final de la supercopa d’Espanya a Jiddah, a l’Aràbia Saudita. No exempta de polèmica, si ens atenem, a priori, a l’elevat cost que ha tingut per als pocs aficionats que s’hi han desplaçat des d’Espanya –uns 3.000 euros cadascun– i al fet que la decisió de la federació de desplaçar la competició a l’Orient, amb un format que permet dues semifinals i la final, es resumeix bàsicament pel suculent acord econòmic que hi ha al darrere, uns 120 milions d’euros, a canvi de jugar el torneig al desert durant tres edicions.

No cal ser gaire aficionat a l’esport per veure que l’Aràbia ha decidit fer com altres veïns de la regió: revitalitzar el seu posicionament geopolític internacional a través d’inversions en la indústria de l’esport. La supercopa d’Espanya i el Dakar són dos exemples que aquest 2020 arriben a casa nostra a través de la petita pantalla. Però, abans, l’Aràbia ja ha acollit la supercopa italiana de futbol, la Race of Champions 2018 i ha negociat acords de patrocini amb algunes de les grans multinacionals de l’entreteniment, com el mateix Manchester United. Tot, amb la perspectiva també d’organitzar un gran premi de fórmula 1, oferint 53 milions d’euros a Liberty Media.

Països com Qatar o els Emirats Àrabs ja han passat per aquest estat d’embriaguesa esportiva abans que els saudites. I, en el cas de Qatar –que no té precisament bones relacions amb l’Aràbia– encara li queda poder fardar de mundial de futbol el 2022. El problema, però, és que totes aquestes estratègies, que podríem qualificar de sport place branding o de construcció de marques de territori o de país a partir de l’esport, tenen poc recorregut si no s’acompanyen de polítiques públiques en altres sectors que ajudin a teixir un relat de modernitat. Si no, que ho preguntin a Xavi Hernández, que cada vegada que ha obert la boca per defensar la qualitat de vida de Qatar, ha rebut no poques crítiques des d’Occident que l’acusen d’hipòcrita.

Encara que es vesteixi la supercopa d’Espanya com una contribució a la democratització de la regió –les dones, per exemple, han pogut entrar a l’estadi–, no auguro cap mena de bon retorn, quant a millora de la imatge corporativa, per a la federació espanyola. L’Aràbia Saudita, monarquia absoluta addicta al petroli, ha de començar a traçar una estratègia per diversificar les inversions, mentre que el món també li demana que obri la mentalitat fonamentalista i abraci alguns dels valors sagrats d’Occident: la llibertat d’expressió o la igualtat de gènere. Però tot això costa, i mentrestant continuen les seves contradiccions: ser un soci preferent dels EUA a la zona o aixoplugar el terrorisme internacional? Intentar modernitzar el règim o continuar limitant la llibertat d’expressió –com es va posar de manifest amb l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi el 2018– i no abdicar de la tutela masculina? Combatre el fonamentalisme islàmic en un país on els drets humans estan forjats sobre lleis religioses? Acceptar els judicis sense garanties o la tortura i la pena de mort com a càstigs?

Tot això, amb l’agreujant del poder militar que té el país, que el 2019 es va convertir en el primer comprador mundial d’armes. Armes, per exemple, que serveixen per escalar la tensió amb els xiïtes de l’Iran o matar indiscriminadament la població civil del Iemen.