Encara incrèduls per com un dels pocs partits de la temporada que ha dignificat l’essència del barcelonisme pot precipitar decisions sobre el futur de Valverde –com si l’estiguéssim descobrint en aquest inici d’any– arriba la segona patacada de la setmana en forma d’artroscòpia a Luis Suárez. L’uruguaià intentarà que una tercera cirurgia sobre un genoll dret recalcitrant posi fi a unes molèsties que no paren de fer-li la guitza. No es pot jugar infiltrat de manera continuada.

Suárez té 32 anys, com Messi i, tot i que la seva aportació defensiva ha decaigut notablement, dia a dia planta cara amb energia al seu declivi: 11 gols (tercer) i 7 assistències (primer) en la lliga. Per físic, brega i capacitat de fixar els centrals, no té un substitut clar a l’equip. No es pot esperar un temps de baixa gaire inferior als dos mesos. En condicions normals, s’hauria d’aplaudir la decisió del jugador, que podria estar a punt per als moments decisius, a diferència del que va passar la temporada anterior quan es va perdre la final de copa. El problema ha deixat de ser particular de Suárez i s’ha col·lectivitzat. Per la preponderància d’un futbol més reactiu que propositiu, la fragilitat defensiva, la falta de continuïtat en la concentració i la posició debilitada de Valverde, no és gens clar que el Barça sigui capaç de trobar la variant tàctica adequada i que els jugadors elegits per dur-la a la pràctica siguin prou solvents per superar aquests dos mesos sense perdre bous i esquelles.