La destitució d’Ernesto Valverde passarà als annals de la gestió d’una crisi esportiva. I no tant perquè s’hagi produït després del partit catalogat com el millor de la temporada –amb derrota, sí– com per com se li ha escapat de les mans l’afer al Barça des de la mateixa nit de l’eliminació contra l’Atlético. Viatge a Qatar, reunió amb Xavi primer negada, després assumida i finalment filtrada, i una subhasta del càrrec amb sondejos a no menys de tres entrenadors i el denominador comú de la negativa de tots, no han deixat cap altra sortida que prescindir d’un tècnic al qual han deixat despullat en públic.

Les virtuts i els defectes de Valverde eren ben coneguts des de fa temps. La destitució d’ara és la verificació que aquesta temporada ja se li va donar amb recança. Valverde serà dels pocs tècnics a qui fan fora sent líder de la lliga. A falta d’escoltar-la, el Barça té complicat articular una argumentació pròpia d’una gestió professional i desmentir que s’ha mogut per impulsos i sense preveure que la conseqüència seria segar la poca herba que encara trepitjava Valverde. La condemna pública que ha rebut des de dijous li impedia continuar a cap preu.

Arriba Quique Setién, tècnic poc convencional i proper a l’essència i l’estètica futbolística que agrada al Camp Nou. No és un temporer. Més que mai, portar Setién és confiar en el mètode assaig/error. L’èxit dependrà de si la seva proposta futbolística resulta prou atractiva per a un vestidor ben acostumat i ple de patums.