Opinió

Les bones intencions

De bones intencions l’infern n’és ple. Aquest és el primer pecat capital de Quique Setién. I avui només parlaré d’ell, perquè si vaig més amunt (directius) o cap avall (jugadors) no tinc prou dalles per tallar tants caps. Promet Setién, com qualsevol polític de tercera, que l’equip “jugarà bé”. Una cosa, amics meus, és voler i una altra és poder. Ni Cruyff ni Guardiola van pecar, valgui la redundància, d’una ingenuïtat tan perillosa encara que sigui amb una bona fe a prova de bombes. Quan va arribar Guardiola, i demano perdó als seus enemics per haver-lo citat per segona vegada, va dir coses com: “A partir d’avui els serveis de banda es pressionaran sense excuses.” El que prometia, i podia fer-ho, era un compromís indestructible amb la causa, però d’aquest punt iniciàtic a la fase final, això que coneixem com “jugar bé”, hi havia un recorregut molt costerut que Setién, que no ha estat mai a la casa, és incapaç ara mateix d’imaginar, començant per una qüestió que tots tendim massa a oblidar. Jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres i ells volem “jugar bé”, però al davant hi ha sempre un equip que pretén exactament el contrari, que no ho facis. Cap entrenador, i encara menys Setién o fins i tot Xavi Hernández, pot assegurar una proposta estètica del seu projecte que inclogui, a més, anar guanyant partits. Cruyff va revolucionar el joc del Barça, però la seva voluntat d’enamorar l’afició i guanyar títols va acabar explotant quan no va fer ni una cosa ni l’altra, no per manca de voluntat sinó perquè les circumstàncies ho van fer impossible.

Després de Cruyff va aterrar Rexach, que tenia la mateixa bonhomia que Setién i teòricament el mateix gust futbolístic, però el seu llegat futbolístic és un marcatge individual a Liberopoulos. Núñez va fitxar Robson perquè l’anglès el va deixar bocabadat en un sopar movent els gots i els coberts sobre la taula explicant com han de jugar els equips de futbol. Va ser vist i no vist i va venir Van Gaal, un entrenador que, segons Valdano, havia portat a l’Ajax el model de Cruyff a una nova dimensió. L’holandès, cap quadrat com ell mateix, va instaurar un règim en què el futbol d’atac s’ho havia de menjar tot, però la política de terra cremada que va practicar va topar contra moltes de les seves figures, fet que va afavorir almenys l’arribada al primer equip primer de Xavi i, més endavant, d’Iniesta. Serra Ferrer també havia d’iniciar una revolució però no es va quedar ni a mig camí. Rijkaard va acostar-se al model de Cruyff, però en la final de la Champions va caure en la temptació de deixar Iniesta a la banqueta. Tito Vilanova, l’entrenador més guardiolista del món, també va entrenar l’equip, però amb els mateixos jugadors no va ser capaç d’allargar l’hegemonia europea per múltiples raons. El Tata, que va rebre Neymar de regal de benvinguda, va dir que recuperaria la pressió i que era un enamorat de Bielsa. Ni una cosa ni l’altra. Luis Enrique va convertir el Barça en una màquina de matar en l’intercanvi de cops, però el “model” començava a no ser recognoscible. Valverde havia de portar-nos a Ítaca un altre cop, però el naufragi estava cantat feia mesos.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)