Vaig escoltar atentament el secretari general de l’Esport, Gerard Figueras, presentar la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern del 2030 a RAC1. La percepció que després d’alguns fracassos sonats per part del COI en l’organització dels Jocs es comença a albirar una nova etapa en l’organització de grans esdeveniments esportius sembla que ja és una realitat, sobretot davant la necessitat també de fer compatible els grans esdeveniments esportius amb la lluita contra l’emergència climàtica.

Certament, no podem oblidar que la pressió que suposen els media-events podria representar un cataclisme perfecte a qualsevol ecosistema, una alteració macro de les dinàmiques mediambientals. Però tampoc podem menystenir –i ens remetem a l’exemple de Barcelona-92– que l’organització de grans esdeveniments, feta de manera coherent i conscient amb els reptes i necessitats socials, pot suposar un gran canvi, en positiu, per a una comunitat. La Barcelona olímpica és la gran avantsala de la presa de posició internacional de la ciutat, que ara també ha de redefinir-se davant la turistificació, l’alta contaminació i la gran especulació urbanística.

Gerard Figueras va parlar d’uns Jocs que permetin presentar els Pirineus, globalment i amb totes les seves potencialitats. Passant per Catalunya, però sense oblidar Aragó o la cara nord de França. Conceptualment, suposa un gran plantejament d’inici perquè, a nivell agregat, els Pirineus representen un actiu perfecte per teixir un relat de marca, concretament vinculada al turisme esportiu, que pot competir amb altres destinacions més rellevants actualment. Però la idea de concebre aquests Jocs com un esdeveniment transversal a tota la serralada, indiferentment del seu trossejament fronterer, també ens ajuda a entendre que hi ha una política clara de promoció turística i cooperació interadministrativa que és més necessària que mai per aconseguir l’èxit en la implementació d’aquest tipus de marques.

No obstant, el que em va agradar més de la presentació radiofònica de la candidatura és la percepció que va deixar a l’oient que, en realitat, la candidatura serà un “projecte de país”. Si més no, per al territori català que ja va comprovar que uns Jocs Olímpics no es poden circumscriure exclusivament a Barcelona, sinó que ja el 1992 van servir per desenvolupar econòmicament i urbanística, bona part de les capitals d’interior. En aquell moment, potser focalitzant-ho exclusivament de manera economicista, i amb menys pes del que ara són els objectius de desenvolupament sostenible (ODS). Amb la candidatura del 2030, Catalunya ha de saber demostrar que pot continuar competint en l’organització de grans esdeveniments, que són claus per a la creació de riquesa, però que aquell exemple que va exercir des del 1992 en aquest tipus d’actuacions ara té l’oportunitat de repetir-lo en l’orquestració d’uns Jocs totalment sostenibles. Els ODS no poden ser, únicament, un relat que serveixi per vestir de modernitat una candidatura; han de convertir-se en el gran leitmotiv dels Jocs, el gran eix vertebrador i avaluador de les inversions arreu del territori i el procés de decision-making. Sobretot perquè també els farà ser acceptats per tota la societat, com aquells dels noranta, la qual es va convertir en una de les claus de l’èxit.