La temporada del Barça genera dubtes per tot arreu. L’eliminació de la copa del Rei i les ensopegades en la lliga no ajuden a crear il·lusió, malgrat els partits bons que es recorden i la recuperació de la pressió alta i la possessió. Ni les decisions que pren la junta directiva generen confiança que tot això es pugui solucionar de cara a la temporada vinent. Venen mal dades, o el que és el mateix: aquells que van néixer en la dècada del Barça guanyador –del 2006 endavant–, ves a saber si ara començaran a saber què és patir veient un partit de futbol.

Certament, no cal ser pessimista de mena, malgrat que el Barça pot ser molt autodestructiu –atenció amb el Barçagate!– i el soci, extremadament crític. Només fa falta que hi hagi algun entrebanc, que, aquest, mai arriba sol. I, si la directiva i la gent es va cansar de Valverde, l’arribada de Quique Setién ens va portar una lesió de llarga durada del davanter centre Luis Suárez i, com no, una recaiguda del Mosquit, Ousmane Dembélé. El francès serà el fitxatge més car de la història del Barça, no tant pel preu sinó perquè serà impossible d’amortitzar. Es malvendrà. Només ha faltat que institucionalment el Barça faci gala de ser un més del club elitista de Foment del Treball, sense tenir l’aval de l’assemblea de compromissaris; Foment, que precisament no es va caracteritzar per defensar el mandat de l’1 d’octubre ni res que s’hi assembli. De fet, va ser un clar actor contrari a l’aturada de país del dia 3, que va considerar “il·legal”.

Tinc la sensació de veure navegar un club a la deriva, també a les xarxes socials. Institucionalment, perquè es fan equilibris felins entre els valors històrics i la gasositat de la postmodernitat; esportivament, perquè em resulta incomprensible com s’han pogut alinear tan malament els astres perquè s’hagi de mal comprar en el mercat d’hivern, la roba bruta no es renti a casa, es prescindeixi del planter i no hi hagi ni una mínima sensació que la direcció esportiva té al cap que a Messi se li acabarà un dia o altre la pólvora i hauríem de començar a pensar en un substitut. De fet, de Messi només n’hi ha un i qualsevol que pretengui emmirallar-s’hi es clavarà cops contra la paret. Per això és tan important planificar una estratègia a llarg termini perquè pugui retirar-se amb tots els honors i els qui vinguin darrere seu no es vegin amb l’obligació de fer les filigranes que l’argentí fa, encara i esperem per un quant temps, amb la pilota als peus.

L’ombra de Messi és tan allargada que l’equip, a hores d’ara, només juga per a ell i només sap buscar-lo a l’eix de l’atac. L’equip s’encalla i l’argentí s’enrabia quan no pot marcar ni salvar l’honor dels companys. La seva influència és tan gran que costa trobar gent descarada que, al terreny de joc i segons la casuística de cada matx, prengui decisions al marge del que pugui pensar l’argentí. Inconscientment per a tots els jugadors, el capità marca la jugada i l’estratègia. I si no planifiquem estratègicament el futur de l’equip, un arbre no ens deixarà veure la complexitat de tot el bosc. Només unes eleccions podrien situar, de nou, totes les peces del sempre complicat i enrevessat tauler de joc blaugrana a la casella de sortida. Però molt em temo que, si el Barçagate no és el Glòria, les eleccions es convocaran segons el que marquin els resultats més immediats.