Vicenç Aguilera deixa el circuit de Barcelona-Catalunya per motius personals, just quan s’apropa un moment zero per al futur de la instal·lació i del moviment econòmic que gira al seu voltant. Entre aquests motius personals ben bé hi podria haver la incertesa sobre el grau de suport institucional al circuit, una instal·lació amb dèficit d’explotació crònic –reduït dràsticament a 1,6 milions el 2019– però que en termes d’economia de país és rendible per molt que els militants –grups polítics inclosos– de la croada per exterminar tot el que no sigui una bicicleta s’obstinin a predicar el contrari.

Aquest 2020 el circuit ha de renovar el contracte amb la F-1, l’acord que compromet més diners, tant de despesa com d’ingressos. Quan es va signar la pròrroga d’aquest any, es va condicionar un nou contracte plurianual a un pla d’estabilitat financera fonamentat en la col·laboració publicoprivada del qual res se’n sap. I pel mig, unes eleccions anunciades però encara no convocades que s’intueix que –com tot procés electoral– no seran cap ajuda per tancar un acord.

Independentment de les raons d’Aguilera, no és un bon senyal que la negociació perdi el seu interlocutor habitual per part catalana. Caldrà nomenar un nou president amb prou temps per crear un clima propici amb la F-1 i, si es vol negociar per renovar, prendre la decisió d’avalar el nou contracte i assegurar l’estabilitat financera del circuit. A menys que els pressupostos de l’Estat vinguin al rescat...