La salut pública és un dret i un dels béns suprems que les societats modernes s’obliguen a preservar. Venen setmanes, qui sap si algun mes, d’afectacions importants en la vida col·lectiva, i l’esport no se n’escaparà. No se’n pot escapar. Un grapat de manifestacions esportives de primera fila estan sota escrutini i caldrà acatar suspensions, ajornaments o competicions sense públic. Per contenir la propagació de la malaltia, a la Xina i a Itàlia s’han decretat confinaments massius de milions de ciutadans, irresponsablement trencats en algunes zones d’Itàlia.

Cada cosa al seu temps, però el temps de les mesures d’ampli abast a Catalunya es va apropant. El Covid-19 no és cap broma. Té una mortalitat baixa però un potencial de contagi molt elevat. A la Xina el situen en un 40% de la població, si no es prenen mesures de contenció. A Catalunya som 7,5 milions i, si no fem res, 3 milions de catalans es podrien infectar en poques setmanes, una xifra desorbitada, fora de la capacitat d’absorció de qualsevol sistema de salut europeu. Amb la mortalitat sobre l’1%, tindríem 30.000 defuncions. Inassumible. Alarmisme? De cap manera. És només la prova que hem de ser disciplinats amb les mesures que implantin les autoritats sanitàries. Certament, un partit al Camp Nou amb públic no faria la diferència entre el bé i el mal, però, en episodis com el que estem passant, col·laborar és feina de tots i els esports, els negocis i tants altres sectors passen a ser secundaris.