El Comitè Olímpic Internacional (COI) i el govern japonès van prendre ahir l’única decisió que podien prendre respecte als Jocs Olímpics que s’havien d’inaugurar a la capital japonesa el 24 de juliol: ajornar-los. Diumenge passat el màxim organisme olímpic va anunciar que es donava un termini de quatre setmanes per prendre una decisió, un anunci sorprenent, tenint en compte la gravetat de la pandèmia que afecta tot el planeta. Sortosament, aquestes quatre setmanes s’han acabat convertir en menys de 48 hores i ahir es va fer oficial el que la immensa majoria del món de l’esport esperava: aquest estiu no hi haurà Jocs Olímpics ni Paralímpics i es traslladen a l’estiu del 2021. Només cal veure les reaccions a la notícia per constatar que aquesta és l’única decisió que es podia prendre. Que potents comitès olímpics, amb els Estats Units al capdavant, ja haguessin anunciat que no anirien al Japó també deu haver ajudat a aquest ràpid desenllaç. Ràpid dintre del termini de quatre setmanes que ens van plantejar diumenge, però molt lent, massa lent, davant la gravetat de la situació. Si els Jocs Olímpics són la gran festa de l’esport mundial que cada quatre anys fa una crida als joves d’arreu a trobar-se en un esdeveniment que és més que un campionat, per què han trigat tant a decidir-ne la suspensió? Els Jocs Olímpics són per als esportistes i arreu del món hi ha esportistes confinats a casa seva, que no només no poden entrenar-se, sinó ni tan sols poden fer vida normal, amb les afectacions físiques i també psicològiques que això suposa. No passa res si els Jocs no es fan quan toca, si s’han d’alterar tots els calendaris de tots els esports, si els somnis de glòria s’han d’ajornar uns mesos. Ara el que importa, arreu del món, és la salut de tothom.