“Hi ha gent que no té jardí, i que et toqui el sol és important. Si estàs a casa durant mesos pots tenir problemes com la falta de vitamina D o depressió. No hi ha raons per no ser actius”. És un dels arguments que exposa l’epidemiòleg Marc van Ranst, de la Universitat Catòlica de Lovaina, que va assessorar el Govern belga en una de les mesures preses per al Covid-19 que més recel i enveja ens ha suscitat.

La societat de Bèlgica es troba, com la majoria de països, confinada a casa, però gaudeixen d’un petit salconduit gens menyspreable: sortir a fer esport a l’aire lliure. Poden sortir plegats tots els membres de la família que vulguin i, fins i tot, s’hi pot sumar un amic extern. França, que va declarar l’estat d’alarma dos dies després que Espanya, és un altre dels països que permet trepitjar el carrer per motius atlètics, de manera força limitada, certament.

Matem el temps recreant escenes surrealistes que, en un altre context, només s’explicarien pel dopatge motivacional d’un repte esportiu majúscul.

A Catalunya, i a la resta de l’Estat, molts esportistes populars han posat el crit al cel per aquestes mesures desiguals. Superada la primera setmana de confinament, massa visites a la nevera i algun quilo de més al cos, 37 challenges virals completats a l’Instagram i una sensació delirant de no aprofitar el temps –per fer exactament què?–, poder sortir a córrer per l’asfalt de la ciutat ens sembla un plaer indescriptible. I si ja poguéssim trepitjar muntanya? De bojos.

En canvi, ens hem de conformar a matar el temps recreant escenes surrealistes que, en un altre context, només s’explicarien pel dopatge motivacional d’un repte esportiu majúscul, la insistència per entrar al llibre Guinness dels rècords o per guanyar punts a ulls del nostre amor platònic.

Escenes vistes per xarxes socials, difoses pels grups de whatsapp, realitzades per amics nostres o, valga’m déu, fins i tot imitades per nosaltres mateixos. Escenes que, si aterrés ara una nau amb extraterrestres, farien que tornessin de pet a casa seva.

Pedalar amb la bicicleta gràcies a un rodet artesà fet amb un corró pastisser, corda i mosquetons; pujar i baixar les escales del bloc amb el frontal al cap i una motxilla a l’esquena farcida d’objectes pesants; simular la braçada de natació estirat al lavabo amb gomes elàstiques lligades a llocs insospitats i el cap submergit en una galleda d’aigua; fer esquats amb un bidó de 8 litres entre mans… I, com porta fent des de fa uns dies el periodista esportiu Albert Jorquera, córrer fins a 14 km pel passadís de casa. Concretament, el seu fa 12 metres a tot estirar. I un altre cas, vist a Twitter, del company Guillem Pararols, que va completar 12 km, és a dir, 120 voltes al seu jardí.

Idees de bomber? Sens dubte. Però benvingudes siguin fins que no ens puguem deslliurar d’aquest confinament. Mentrestant, molts seguiran reclamant poder sortir a practicar esport outdoor. Doncs què voleu que us digui? És vox populi la picaresca que caracteritza certa part de la població, sovint malinterpretada com ser més hàbil o intel·ligent que el del costat, quan majoritàriament significa tenir molta cara i, a vegades també, poques llums. I crec que, si s’autoritzés l’exercici físic al carrer, alguns li posarien les malles elàstiques fins i tot a l’àvia de 93 anys per tal que li toqués l’aire. Conscienciada la població de la importància d’aquest confinament per enderrocar el virus, només falta que ens prenem la llicència per fer uns quants passos enrere.

I escric això quan ja no em queden més ungles per rosegar, he netejat racons inèdits de casa i les parets, de tant pujar-hi, semblen tretes d’una pel·lícula de Freddy Krueger. I ara, vaig per la meva sessió diària d’una hora de salts a peu coix a sobre d’una cadira mentre pinto un mandala.