Poc o molt, hem hagut de donar per bo que les competicions esportives que generen molts recursos per la venda de drets d’imatge s’acabaran. Moltes ho hauran de fer e porta tancada i les imatges que es televisaran transmetran la fredor i tristor pròpies dels grans estadis buits. Però si en el cas de LaLiga hi ha 550 milions d’euros per salvar, la decisió és òbvia.

Fora de les lligues professionals del futbol i el bàsquet i d’alguna comptada excepció en altres esports (Champions d’handbol, per exemple) la resta de competicions van assumint amb més o menys resignació que la temporada no s’acabarà. Rugbi, voleibol, tennis de taula, waterpolo... el degoteig és constant i tot fa preveure que l’OK lliga acabarà caient. Hi ha consens entre els actors principals, que són els clubs i els esportistes, i davant aquesta realitat, no hi ha federació que s’hi pugui oposar. Com a màxim, podrà demorar la decisió mentre el temps ho permeti.

On no hi ha tant consens és en el com s’han de donar per acabades les lligues, si hi ha d’haver campions, ascensos, descensos i equips classificats per les competicions europees. Tampoc és el mateix una competició que es dilucida en fase regular que una que programa play-off o eliminatòries. En tot cas, s’haurien d’imposar les solucions més equànimes i menys lesives per als protagonistes. I una temporada 2019/20 nul·la, sense campions, ascensos ni descensos i que enviï a competicions europees els mateixos equips s’aproparia força a la teoria del mal menor.