Fem un acte de fe i creiem-nos que en un any tindrem tractament i vacuna i començarem a dominar aquest maleït coronavirus. És ser molt optimistes, però siguem-ne. La pregunta pertinent és: com hem de passar aquest any? I té una derivada: com mantenim l’economia viva, amb respiració assistida però viva, per quan la ciència ofereixi raons de pes per recuperar la confiança, els costums, la mobilitat, el consum...?

Són dos interrogants aplicables a la majoria de les activitats que no formen part de les necessitats vitals dels ciutadans, allò que se’n diria oci i esbarjo. Des de l’esport (desdoblat en activitat física i competició) a la comunicació, per esmentar els que ens ocupen directament. Sense assistència econòmica, d’aquí a un any no hi haurà mitjà de comunicació privat que mantingui els mínims ni club esportiu capaç de sostenir la despesa en competició com ara, gràcies al negoci de l’activitat física dels seus abonats. El GEiEG, club gironí que celebra el seu centenari, és un exemple perfecte que, a més, ha de carregar en la seva explotació amb dos milions de pèrdues pels errors de previsió del govern en l’episodi del Glòria. Però s’hi pot afegir sense cap por d’equivocar-se qualsevol dels molts clubs que exploten caríssimes instal·lacions d’aigua.

S’apunten algunes iniciatives reparadores, més o menys ben pensades però parcials i poc articulades. Ara bé, de posar diner líquid i a fons perdut en mans de les empreses i de les llars, de moment poques fumades. El Govern no té recursos i amb prou feines en rebrà per fer front al sobrecost de l’emergència sanitària i social. Tampoc pot anar als mercats financers. Això és cosa del govern espanyol, que ha engegat un finançament del teixit empresarial –per tant, deute que cal tornar– amb la inestimable i absurda participació del sector bancari, que com sempre serà qui farà el negoci amb els crèdits, uns interessos injustificables quan el 80% del crèdit l’avala l’Estat, i endossant altres productes propis al client. Pugem un nivell: quan l’Estat espanyol demani diners i els prestadors constatin que ja paga part de les pensions a crèdit, li recalcularan la prima de risc, i vinga fer la bola grossa. Queda la Unió Europea, eternament dividida entre els de l’austeritat que es van imposar al 2008 i els vençuts defensors del keynesianisme que reclament gastar per sostenir de manera i temporal l’economia, o no hi haurà demà per a una gran majoria. Tots, però, lògicament units per les ganes de passar comptes amb un estat corrupte que presumeix d’haver construït la xarxa de trens d’alta velocitat més extensa d’Europa... malbaratant els diners de tots.

La UE podria posar en marxa la màquina d’imprimir euros, però de moment no apunta cap aquest camí. A l’Estat espanyol, l’alternativa serà un rescat i els homes de negre voltant per Madrid. Ho pagaran les futures pensions, però qui sap si no serà millor això que mantenir intactes algunes estructures de poder del deep state que tant de mal ens fan cada dia.

L’optimisme ajuda a progressar. Se’n pot ser? No hi ha resposta. Però hi haurà mig país que no resistirà un any sense diners a la butxaca.