Perdoneu runners, jo sóc un d’ells, un dels implícitament ovalats que aquests dies ha ocupat les carreteres escapant d’enlloc. No tinc estil. Tragino una camiseta descolorida de temps fastuosos incinerats a lligues d’empreses, uns pantalons devastats del Vilobí, uns mitjons comprats fa cinc anys davant l’enèsim intent de ser un home nou, i unes bambes negres com el meu provenir cardiovascular. M’esforço. Esbufego. Estossego. Recordo. Sobretot això, recordo quan era jo qui avançava les grues amb un gest de suficiència a ritme de ‘Born to run’ mentre cremava les darreres esperances de guanyar-me la vida amb les cames. Llavors van arribar els fills. Lluc. Nora. Sofía. Mateu. Cadascú amb uns sobrepès de felicitat que anava dissimulant amb roba ampla, gestos mesurats, i una parodia constant sobre el drama de ser un Puskas sense esquerra. Per això aquests dies d’arqueòleg esportiu he recuperat el vell material amb un somrís, com si la vida m’hagués dit que abans de la decadència final hi ha una darrera oportunitat per no tenir patologies prèvies de cares un nou Covid, i clar, estimats runners, els meus col·legues de circumferència i un servidor us hem ocupat el vostre espai natural. Em sap greu. De totes maneres, si algun moment teniu un sentiment traïdor de claustrofòbia per no compartir els camins només amb divorciats sexis, penseu que fa anys que vosaltres ocupeu els nostres restaurants hipercalòrics i mai, mai, mai, heu rebut cap mena de queixa per part del col·lectiu d’obesos. Anem a conviure doncs. Ho farem molt bé.

Finalment, permeteu-me acabar l’article amb un homenatge sentit al camioner anònim que ahir va fer sonar el clàxon durant trenta segons mentre examinava com el columnista enfilava amb penúries el pont de l’autopista. Un cop vaig arribar al pic amb taquicàrdies, em vaig parar amb el gest de victòria mentre el camioner anònim treia el puny per la finestra. Gràcies company. No tots els herois porten capa, i no tots els herois saben cridar que els croissants seran sempre nostres.