Per una vegada, aquesta expressió que ha fet fortuna no ve a tomb de cap programa independentista, però sí d’un procés, el del desconfinament aplicat als esportistes d’alt nivell. L’esport té pressa, i la manifesta cada dia, però és una pressa responsable i, en algun cas, sustentada en uns recursos econòmics inacabables a ulls d’una majoria. Javier Tebas té pressa perquè si no pot reprendre la lliga el 12 de juny perdrà cobertures d’asseguradores i li costarà un munt de diners. Per això no li importa gastar-se’n uns quants per fer test PCR a tots els equips un cop la setmana, i en nom d’aquesta seguretat se sent legitimat per demanar un avançament dels entrenaments col·lectius. Ja s’han accelerat els entrenaments en grup tot i que la meitat d’equips de primera ho fan en zones encara en fase 1.

Pot haver-hi algun positiu en el futbol professional, però el grau de control és tan alt que sembla complicat que es converteixi en un focus de contagi. A Tebas no li podem comprar el risc “quasi zero” que ven, però sí que hem d’admetre que hi ha molta més vigilància sobre l’esportista professional que en qualsevol plaça dels nostres pobles i ciutats.

També tenen pressa els nedadors, que demanen l’obertura de piscines, amb tota l’evidència científica al seu costat. Els experts admeten que en ambient salí o clorat el coronavirus no prolifera ni infecta. Som-hi. Si el desconfinament és asimètric en funció de diversos paràmetres assistencials, demogràfics i de mobilitat, que ho sigui també sectorialment.

En tot cas, el que és exigible és que els funcionaris públics actualitzin diàriament els seus protocols d’actuació, com ho fan els sanitaris. No té cap sentit perseguir, atabalar i multar els esportistes federats de muntanya que s’entrenen al medi natural quan els està permès, respectant les distàncies. De fet, l’exemple de desconfinament que menys risc presenta és justament evolucionar per un ambient saludable i poc concorregut, com les zones de muntanya poc accessibles a la majoria.