Minneapolis i moltes altres grans ciutats dels Estats Units assisteixen cada nit a aldarulls i protestes per la mort per asfíxia a mans de la policia d’un ciutadà negre desarmat, George Floyd, que l’administració de l’estat i també la federal han tractat amb el desdeny habitual quan la víctima no és de raça blanca. Les mesures correctives han arribat tard i malament i han estat reactives a les protestes. La presència de destacats jugadors de l’NBA en les protestes al carrer, a banda de posar més pressió a l’administració Trump, és símptoma que l’afer és tan greu i flagrant que necessita una intervenció ràpida i creïble. Perquè rere els jugadors de l’NBA vindran els d’altres esports de masses als EUA, afroamericans en gran mesura. Però també exjugadors i tècnics de raça blanca, com Steve Kerr o el turc Enes Kanter, s’hi han fet presents. El Barça també s’ha manifestat en aquest sentit. I qui pensi que des d’Europa hi ha poc a dir o a fer, que tingui en compte els 86 milions de seguidors del seu compte d’Instagram o els 32 de Twitter.

El potencial dels esportistes com a líders d’opinió és enorme i val més no tenir-los en contra. La policia pot reprimir els disturbis i disparar foc real com amenaça Trump, però una llegenda com Steve Kerr –cinc anells com a jugador i tres com a entrenador– pot crear un estat d’opinió agafant un micròfon.

L’esport i Donald Trump no es porten bé. Els Eagles (campions de l’NFL) no van voler assistir a la recepció del president l’any 2018. I abans de la final de l’NBA, tant els Warriors –entrenats justament per Kerr, i que serien els campions– com els Cavaliers van anunciar que no anirien a veure Trump en protesta per les seves polítiques i manifestacions al voltant dels drets humans. Quina diferència amb Barack Obama, que a més d’haver jugat a bàsquet entenia i compartia els valors positius de l’esport.