Això sí que és un compte enrere. Després de tres mesos bloquejats per un enemic invisible, després de molts dubtes sobre la viabilitat de tot plegat –molts dels quals, no dissipats–, d’aquí a una setmana estarem excitats pels primers resultats de la tornada a escena de la lliga. Sabrem si l’Espanyol ha resolt positivament la seva primera final contra l’Alavés –encertadament, Abelardo no vol sentir parlar d’onze finals perquè si falla en les tres o quatre primeres, les altres ja no existiran–, el Girona s’estarà posant a prova a Las Palmas –s’ha d’esperar que sense públic– i potser encara no sabrem si Messi i Suárez són titulars a Son Moix. Sí que haurem resolt el dubte de si els partits del Camp Nou, l’RCDE Stadium o Montilivi els podrem explicar per visió directa o ho haurem de fer obligatòriament per càmera interposada.

Una setmana, unes quantes incògnites per respondre. I les que ens sorprendran, en forma de lesions o resultats anòmals que s’explicaran per l’aturada, per la inactivitat o el silenci i la buidor de les grades. I conclusions, qui sap si prematures, a les quals estarem empesos per la voracitat d’un calendari que ha de pentinar onze jornades en poc més de sis setmanes.

Els tres equips professionals catalans tenen una feinada ingent. Per ordre d’aparició a escena, l’Espanyol ha de sumar de tres en tres si vol que l’aspiració de salvar-se tingui algun crèdit. El Girona, consolidat en la zona de promoció d’ascens però de cap manera classificat, ha de perseguir la situació més favorable en les eliminatòries. I el Barça, amb la notícia de l’alta de Suárez i les perspectives de millora muscular de Messi, sí que té al davant onze finals per conquerir la que seria la tercera lliga consecutiva i la novena de les últimes 12 disputades. Amb el Madrid a dos punts i l’historial no surrender dels blancs, entre la calor i les espurnes que saltaran ens espera un mes i mig excepcional. En tots els sentits.