Vist amb mentalitat racional i analítica, la caiguda de Marc Márquez per anar massa al límit quan havia remuntat des del 17è lloc al tercer és un error estratègic descomunal del qual només el pilot i l’equip saben quin grau de responsabilitat tenen cadascú. En un campionat de només 13 curses –de moment– concentrades en tres mesos i les cinc primeres en cinc setmanes, un zero penalitza però no és insalvable, i menys per Márquez. Però un zero amb lesió invalidant pot ser la diferència entre aspirar al títol o pensar en el 2021. Error monumental, perquè després de caiguda salvada al principi de la cursa, completar una remuntada de 14 posicions en MotoGP i en una pista amb només un parell de punts d’avançament és com per refredar l’escalfor, abaixar l’adrenalina i calcular que una pèrdua de 9 punts és assumible.

No se sap quants punts li costarà a Marc Márquez la dura caiguda d’ahir, però haurà d’estar content si només es perd el GP del cap de setmana vinent i pot estar a punt el 9 d’agost a Brno. En qualsevol cas, i feta la crítica racional, si la caiguda salvada a l’inici de GP ha merescut tots els signes d’admiració i la remuntada posterior ha estat una de les imatges esportives de l’estiu, caldrà assumir que en l’ADN competitiu de Marc Márquez hi continua havent assumir un nivell de risc superior al de la resta de pilots. Aquesta és una característica intrínseca del 93 de Cervera i també gràcies a ella té vuit títols mundials. Perquè Márquez ha caigut quan buscava el segon lloc, però arribar al tercer ja havia exigit posar en perill el resultat. En una remuntada, com més rivals avances més costa continuar avançant-ne perquè cada cop són millors, amb més ritme.