Quique Setién ha sumat en la segona volta dos punts més que Ernesto Valverde en la primera. El que ha passat és que no han servit per mantenir el lideratge després del confinament. Tant Setién com Valverde –recordem-ho, capaç de guanyar dues lligues seguides amb el mateix bloc– han estat incapaços de fer possible el que era quimèric: que el Barça tornés a ser un equip dominant sense una renovació a fons que s’ha de concretar amb el relleu o amb el canvi de rol –quan sigui possible– d’una sèrie de jugadors que ho han estat tot en el Barça hegemònic. És delicat i complex, però no impossible, que les estrelles s’adonin que han de facilitar el relleu, per simple llei de vida. Xavi i Iniesta van ser generosos cap al club amb el qual havien tocat el cel, del qual formen part del llibre d’or per sempre més i al qual podran tornar sempre que vulguin. En aquest Olimp blaugrana hi ha espai lliure per a les llegendes que, a més, sàpiguen mantenir impol·lut el seu full de serveis, també en l’hora de l’adeu.

La qüestió és si l’últim any de mandat d’una junta i de la seva secretaria tècnica –amb tot el desgast que acumula– és el moment adequat per posar en marxa la renovació. La resposta ha de venir condicionada a dues preguntes més. La primera, bàsica: hi ha consens en el barcelonisme i, sobretot, en els aspirants a president, que cal fer foc nou? La resposta afirmativa legitima Bartomeu per posar en marxa la màquina del relleu. Segon interrogant: el context econòmic general i la situació financera particular del club aconsellen afrontar una operació de reforma a fons? I aquí hi ha més dubtes.

Parlant de la banqueta, la reconstrucció passa per un nom, de consens també amplíssim: Xavi. Tant és així que difícilment serà argument electoral d’un candidat, perquè tots el tindran en el seu cartell. Se’l veu com el nou Guardiola, amb prou personalitat per assumir les decisions més dures cap a jugadors que han estat companys seus de vestidor i amb prou crèdit perquè un any en blanc no trenqués la pau. Aquest mateix raonament avalaria la seva arribada immediata, sense esperar al relleu directiu. S’hi guanyaria un any, és clar. Però Xavi –i tothom– sap que s’entra a dirigir el Barça amb les mans molt més lliures amb una junta nova –la que sigui– que en l’últim cop de cua d’un mandat.

Messi, l’extraterrestre que algun dia també haurà de deixar pas, ha sortit a parlar voluntàriament després dels dos últims partits de lliga. L’argentí no agafa el micròfon sovint i quan ho fa, tothom escolta, la majoria aplaudeix i alguns tremolen. Després de la rebregada contra l’Osasuna, Messi va activar tots els sensors d’alarma de l’entorn barcelonista amb un compendi de crítiques a tots els estaments del club i d’una autocrítica no banal però també mesurada.

Tantes alertes van saltar que es van desencadenar trobades a molts nivells. No ens enganyem. Setién té una personalitat molt marcada i menys conciliadora que Valverde. També la tenia Luis Enrique i a Anoeta va passar el que va passar. I si la trencadissa del gener del 2015 es va recompondre i va donar pas a un triplet, el senderi que han de tenir aquells mateixos jugadors cinc anys més madurs els porta obligatòriament a un plantejament de quatre partits (com a màxim) deixant de banda desacords, friccions i incomoditat amb Setién, que ha arribat amb l’encàrrec de frenar la decadència d’un equip per mirar de salvar algun títol i que ha topat amb la realitat irreversible: el cicle s’ha acabat, i ni les conviccions, el mètode i el discurs del cruyffisme més integrista ho poden evitar.

Falten cames, sobretot cames, com s’ha comprovat en les segones meitats jugant dos partits per setmana. Gairebé tots els rivals han arribat als finals de partit en més bones condicions físiques. Però també falta mentalitat. Mantenir la motivació quan passen els anys, les lesions s’acumulen i ja s’ha guanyat tot és difícil. Però aquesta dificultat mental es torna impossibilitat quan es constata que l’esforç que s’és capaç de fer resulta encara insuficient.

El Barça ha d’afrontar a curt termini decisions que l’afectaran de manera estructural i que van molt més enllà d’un canvi d’entrenador. Encara que no ho sembli, prescindir de Setién o no és una mera decisió conjuntural. És una reforma, no una reconstrucció com la que ja no es pot ajornar. En tot cas, queden com a màxim quatre partits, Messi ha anunciat una treva i, encara que no fos així, costa trobar el sentit a plantejar-se el relleu de Setién per buscar un efecte revulsiu immediat en la Champions. Suposant que trobessin l’entrenador ideal i que accedís a venir, l’efecte regenerador que podria causar toparia sempre amb les limitacions òbvies, objectivables, descrites amb anterioritat. Pesic va arribar al Barça i al cap de deu dies guanyava la copa. La diferència era que l’equip de bàsquet no era ni molt menys un grup en declivi i el de futbol, que ja fa un parell d’anys que en mostra símptomes, no dona per més. Malgrat tot, són només quatre partits...