Les dates de les decisions de junta directiva difícilment consten en la història dels clubs esportius. Però ara mateix hi ha en marxa una reunió de directiva del Barça d’aquelles que marquen una època. La destitució de Setién, l’arribada del seu substitut amb tots els vots per Koeman i l’anticipació de les eleccions són només les primeres decisions per fer cau i net d’una crisi que no s’ha desencadenat pel 2-8 contra el Bayern. La golejada dels bavaresos ha actuat només com a catalitzador, com a precipitador d’unes decisions que s’han anat ajornant massa temps. A la meravellosa nissaga que va triomfar amb Rijkaard li va sobrar un any de decadència que no es va saber diagnosticar (ni molt menys tractar) a temps. L’irrepetible Barça de Guardiola era tan bo i tan superior que va ser capaç d’un triplet amb Luis Enrique el 2015. En el seu cas, la decadència s’ha perllongat perquè amb Messi tot era possible i perquè en aquest Barça hegemònic hi havia (i hi ha) noms sensibles del barcelonisme, jugadors fets a la casa que sap greu –i fa mandra– haver de relegar. Perquè el Barça, no ho oblidem, conserva una característica diferencial que per a molts és un anacronisme: una empresa de 1.000 milions dirigida per un òrgan votat pels socis, un sistema de propietat i de gestió molt allunyada de les regles mercantils del segle XXI. Un sistema en què electors i electes comparteixen, segur, un valor: el seu barcelonisme irredempt. I no necessàriament els assisteixen criteris professionals, per molt que s’hagin envoltat d’una estructura professionalitzada en totes les àrees, els directius i el president són els autèntics executius.

Barcelonisme també és el que professa Gerard Piqué. Tot i que dels jugadors de més de 30 anys només ell i Messi responen al rendiment exigible al Barça, el barcelonisme del central li permet ser probablement l’únic jugador capaç d’apartar-se i anar-se’n a casa en benefici del club. No cal caure en la trampa de demanar a la resta que segueixi l’exemple de Piqué però un cop més, aquí queda. Perquè els intrransferibles tothom s’atreveix a esmentar-los: Messi, Ter Stegen, De Jong i les dues perles de la Masia: Riqui Puig i Ansu Fati.

L’entrenador serà Ronald Koeman en un 99% de possibilitats. El seleccionador holandès ha dit del dret i del revés que vol entrenar al Barça i que només li han de proposar. Xavi, en canvi, hi afegeix que vol tenir les mans lliures i plens poders. Aquí hi pot haver la diferència entre tots dos. L’heroi de Wembley 92 tindrà un any de coll en què no se li exigirà res perquè la reconstrucció exigeix una feinada ingent, encert, promoció –ara sí– del talent propi i no pot arribar de la mà de grans dispendis. A partir del curs 2021/22, Koeman passarà a ser com tots els entrenadors del Barça, el pal de proa que rep tots els embats del vent. I si se’n surt, Xavi haurà de continuar esperant un tercer tren blaugrana, que per alguna raó és 17 anys més jove.

Queda l’espinós tema de les eleccions. Els partidaris de cremar-ho tot les voldrien demà però, o són uns indocumentats o uns insensats. Els precandidats o els que aspiren a ser-ne reclamen el dret a construir el seu propi projecte i hi tenen tot el dret, però fins i tot l’any de la Covid-19, la segona quinzena d’agost és moment de tenir la feina encarrilada. No hi ha temps de fer eleccions i que el nou ocupant de la cadira presidencial canviï secretaria tècnica, entrenador i plantilla. Haurà de ser el curs 2021/22. També Messi, a qui se li imputen pressions per forçar foc nou quan fa dos mesos va renunciar a la clàusula que li permetia quedar lliure, sap que a Bartomeu no se li han d’exigir eleccions ara, sinó decisions –eleccions incloses– que pal·liïn tant com es pugui el dolor i que encarrilin una reconstrucció imprescindible sense hipotecar més del que sigui imprescindible el marge de maniobra del seu successor. D’això es tracta en la transcendent jornada d’avui.