Des de la perspectiva de les competicions de bàsquet que som capaços de generar de Catalunya estant, sense intervenció espanyola, les Lligues Catalanes són el súmmum. Els millors equips afiliats a la federació catalana –per aquesta raó també hi ha l’Andorra– s’enfronten entre ells i, per tant, a aquestes competicions se’ls ha de tenir un respecte reverencial perquè tiren endavant any rere any de manera gairebé miraculosa, amb suor i llàgrimes per part de la federació. Però habitualment es juguen al setembre –excepte la tardor del 2017, quan tot el que podia propiciar una mobilització de l’independentisme era perseguit– i al setembre, tots els equips estan en pretemporada.

Aquest fet no pot estigmatitzar la competició i s’ha de prendre de manera natural. També la supercopa ACB i la supercopa femenina del pròxim cap de setmana cauen en plena fase de preparació i rodatge dels equips. En cap cas són tornejos de pretemporada sinó tornejos que es disputen en la pretemporada. Un canvi de preposició que és substancial.

En aquestes circumstàncies el Barça ha perdut el primer títol oficial i l’Andorra l’ha guanyat, de la mateixa manera que l’Spar Girona s’ha endut la competició femenina derrotant el Cadí la Seu. Per al Barça i l’Uni, guanyar la lliga catalana fa coixí, però els seus objectius són més alts, els tornejos ACB i FEB i les Eurolligues. I es nota. Tornant al Barça, crida l’atenció que Sarunas Jasikevicius no variés per res el pla de preparació durant la final de diumenge. Si un jugador negligeix en la defensa de l’un contra un se’n va a la banqueta. I si l’últim quart es completa amb una rotació justa per no transgredir les regles de la disciplina i el resultat no és l’esperat, no passa res. Per al Barça, les garrofes no es juguen a la tardor.