L’EDITORIAL
Semenya perd, que no hi perdem tots...
El Tribunal Suprem de Suïssa ha tancat el “cas Semenya”. O potser caldria dir el “cas IAAF”. Ho ha fet amb una galleda d’aigua freda per a la sud-africana i per a les poques atletes que generen de manera natural nivells de testosterona (hormona masculina) per sobre d’un llindar que la IAAF va situar en 5 nanomols per mil·lilitre de sang i que el TAS va validar. És a dir, que aquestes atletes considerades hiperandrogèniques i que disputen distàncies entre els 400 m i la milla tenen dues sortides: o es mediquen per baixar de manera artificial el seu equilibri hormonal original o no podran competir en les curses femenines.
N’hi ha per llogar-hi cadires. Si bé és cert que s’ha de protegir la igualtat d’oportunitats i que aquestes atletes –”amb disfuncions en el seu desenvolupament sexual” va arribar a dir la IAAF– tenen avantatge sobre la resta –que no les podran guanyar–, no ho és menys que aquest és un avantatge que ve de sèrie i que ara hauran de tunejar farmacològicament. Un dopatge a la inversa, vaja. Recorda aquell sense sentit que hi havia en algunes competicions automobilístiques en què al vencedor se li posava llast per a les curses següents. Sí, s’igualaven prestacions i les curses guanyaven emoció... fins que algú va descobrir que potser no li interessava acabar primer per no haver d’engreixar-se i que es podia ser campió amb regularitat més que amb victòries alternades amb mals resultats.
Perquè, inversament, si hem establert un llindar màxim de testosterona per a les dones, no s’hauria ara de permetre que els atletes amb nivells de testosterona baixos per als homes es mediquessin per incrementar-los? I qui ha establert que l’hiperandrogenisme només genera superioritat competitiva entre els 400 m i la milla?
Per aquest camí, en la lloable cursa per defensar la competitivitat neta, prendrem mal. Acabarem regulant-ho tot i acotant tantes variables que només acceptarem esportistes de perfil biogenètic gairebé clonat. Si busquem, beneïm i fins i tot potenciem les persones amb capacitats intel·lectuals excepcionals, no seria coherent fer el mateix amb els de físic superdotat per practicar un determinat esport? Sempre mantenint a ratlla el dopatge, per descomptat.
Aquest és el debat de la qüestió en termes ètics, completament deslligat de les temàtiques de gènere. Però com que l’esport exigeix una igualtat d’oportunitats i cada dia tenim més tecnologia a l’abast per controlar-ho, en termes de competició haurem de concloure que és inexorable l’establiment d’uns llindars sempre opinables i un punt arbitraris. I acceptar que d’aquí a contraposar justícia esportiva i ètica hi va només un pas.