En la represa de la temporada 2019/20 va ser relativament fàcil disciplinar els esportistes, amb excepcions sorolloses com la del Fuenlabrada. Primer, perquè només van tornar a l’activitat els professionals i en segon lloc, perquè veníem d’un confinament prou sever com per haver creat hàbits de seguretat. En canvi, la temporada 2020/21 comença sota uns paràmetre ben diferents.

Respecte al juny i juliol tenim en comú l’absència de vacuna i tractament, i la incertesa completa sobre quan estaran disponibles una o l’altre. Mal punt de partida. Però és que, a més, ens hem passat l’estiu al carrer, ara amb mascareta, ara sense i amb precaucions per sota dels mínims que ens han portat on som ara, amb uns riscos de rebrot a punt de sortir de mare.

Estem posant en marxa competicions professionals i d’altres que no tenen aquesta consideració. Ha arrencat el futbol LFP (professional) i l’Asobal (que no ho és, tot i que els jugadors en són de manera molt majoritària) i és a punt de fer-ho l’ACB (també professional) i les competicions de la federació espanyola de bàsquet (cas comparable a l’Asobal). Per descomptat, com menys mitjans econòmics i humans té un club, una lliga, una federació... més alta és la probabilitat que els esportistes s’infectin. I com més s’infectin, més partits caldrà ajornar i més complicat serà recuperar-los. Tenir en compte l’escenari d’una competició suspesa per impossibilitat material de trobar dates per fixar els partits ajornats no és ser alarmista, és ser previsor.

També genera recel com s’està tractant la tornada del públic als recintes esportius. Cada responsable decideix com ho fa en la seva competició, però la contradicció entre LaLiga i l’ACB amb grades buides i la resta de competicions que van obrint portes als seguidors és tan flagrant que només permet concloure que algú ens enganya, bé per excés de zel o, en l’altre extrem, per irresponsabilitat extrema.