Que no ha caminat sempre? Que no ha estat gairebé sempre el jugador despenjat mentre Suárez o Griezmann pressionaven? Que no ha descansat al camp i gràcies a això ha pogut jugar-ho tot? És clar, abans feia gols i ara no, però tornarà a fer-ho. Ara bé, continuar esperant 50 gols i 25 assistències d’un jugador que acumula 16 temporades a un nivell com el seu està tan fora de lloc com considerar-lo decadent perquè no pressiona un jugador del Dinamo de Kíev en temps afegit.

Messi viu el procés natural de qualsevol esportista quan perd explosivitat amb el pas dels anys i ho ha de compensar amb intel·ligència. Però Messi, a diferència de Xavi o Iniesta, viu en societat amb el desequilibri en l’un contra un i amb el gol. Hi viu i se n’alimenta. També li han desaparegut dos germans molt rellevants que tenia al vestidor, Luis Suárez i Arturo Vidal. Tot combinat amb els seus 33 anys i el dol que està de passar pel fet d’haver de jugar on havia decidit que no volia continuar. Això no mereix el judici sumaríssim com el que s’està iniciant a nivell mediàtic i que corre el perill que s’estengui a l’aficionat.

Al camp, tant Pedri com Pjanic s’han afegit al club de socis futbolístics de l’argentí, que comandava Jordi Alba. Pedri o Ansu Fati despunten com a integrants de la generació que ha de marcar la pròxima dècada blaugrana. Si Messi els afilla i acompanya com Ronaldinho va fer amb ell mateix, la gratitud eterna que li deu el barcelonisme encara tindrà un motiu més. Mentrestant, és feina de Koeman –missió complexa, tractant-se del millor jugador de la seva època i potser de la història– fer compatible els últims temps de Messi com a blaugrana amb la reconstrucció imprescindible per tornar a ser un equip guanyador, sense perdre de vista que al Barça, d’anys en blanc, els justos. Posar els fonaments de l’era post-Messi amb el mateix Messi al camp i ser alhora un equip temible té molt de mèrit.