L’incontinent president de LaLiga, l’ultradretà confés Javier Tebas, vol ficar cullerada en la campanya de les eleccions del Barça fins i tot abans que es convoquin. No és difícil saber que el candidat que sembla tenir més feina avançada –Víctor Font– i el més popular si finalment decideix ser-ne –Joan Laporta– eren els destinataris del seu consell: “Que deixin a banda el tema de l’independentisme. El Barça és un equip de Catalunya, però és tan internacional que no és bo que continuïn defensant aquell catalanisme que és un vehicle de suport a l’independentisme”. Però el dirigent aragonès no pot passar per alt que Catalunya té una majoria social independentista –ho saben fins i tot els seus amics de Vox– i que, en conseqüència i responent a aquest perfil, el soci del Barça no votarà un president sospitós d’intentar desconnectar el club de les seves arrels catalanes. Entre els precandidats i els que s’ho estan pensant, l’obediència espanyola és escassa, si no mínima.

La barra de Tebas és descomunal. Qui és ell –un executiu posat pels clubs, que són la patronal– per dir-li al futur president d’un dels seus dos clubs estrella com ha de dirigir el club més enllà dels aspectes purament reglamentaris i mercantils? Què fa el president de LaLiga opinant de qüestions polítiques de manera reiterada? Per on té agafats els clubs perquè no li censurin les constants desbarrades?

Si Tebas s’atreveix amb el Barça –i també amb Florentino Pérez, però menys– és, en el fons, perquè els dos grans clubs no són societats anònimes, tot i que el Madrid podria passar-hi perfectament, perquè l’ésser superior actua en la pràctica com si en fos el propietari. I l’interrogant que es genera és: amb el Barça, Tebas no hi té res a fer, però fa basarda pensar com pot moure fils i contactes per influir en el futur de les SAE, econòmicament encara més vulnerables que els dos grans monstres.

El Barça interessa al president dels clubs perquè li proporciona negoci. El seu suport al club en l’afer de la sortida de Messi era completament interessat. Van marxar Neymar –fets consumats i Cristiano Ronaldo –perquè el Madrid ho va permetre, i d’aquí algunes desavinences– i la fugida de Messi hauria representat una devaluació del producte d’un calibre tan gran que no s’ho podia permetre. Aquest és el Tebas suposadament gestor, que viu dels actius que aporten els clubs, sobretot els que ara intenta condicionar.