Albert, no m’agraden les motos, no n’he conduït mai cap i amb prou feines vaig seguir el campionat llunyà d’aquell 1999 quan tothom flipava perquè Crivillé deixava enrere Okada als darrers metres de Montmeló, o sigui, si no hi ha una pilota pel mig, ja sigui per acaronar-la amb el peu, botar-la amb la mà, rebentar-la amb la raqueta, o acompanyar-la amb l’estic, doncs prefereixo prendre un llibre sobre la Gerra Civil mentre desafino una guitarra desaprofitada. T’ho explico perquè al llarg d’aquests anys que vas deixar l’escola t’he anat seguint sense veure cap cursa. Perquè m’entenguis, podria resumir la meva actitud amb la resposta que vaig donar al meu fill quan em va preguntar perquè no miràvem les motos “Doncs perquè no m’emocionen però sempre vull que guanyi l’Albert”.

Per això em vas donar una alegria quan et vaig veure campió del món, perquè els que sou bona gent us mereixeu que us passin coses bones i més, quan a darrera hi ha una feinada que només la saps tu, un esforç sigui dit, que els professors comentàvem quan et veiem setmanes amb el braç enguixat mentre explicaves que t’havien posat claus per una caiguda, o faltaves a classe perquè anaves a curses i et posaves al dia amb constància i eficàcia. El resum sempre era el mateix: un nano que et prenies seriosament les teves obligacions, tiraves endavant els reptes que et marcaves, i ho vivies tot amb una normalitat notòria. En definitiva, amb aquesta fórmula podries no haver guanyat el mundial perquè l’èxit professional no és pura matemàtica, però aquesta era la recepta per poder alçar un títol que et porta a seguir l’estela dels grans d’aquest esport.

Dit això, només em queda felicitar-te i deixar per escrit la promesa que quan facis el salt a Moto GP miraré la carrera i llavors, exigiré a una cosina que estimo molt que llenci d’una punyetera vegada el pòster esgrogueït d’en Mick Doohan que té encara a l’estudi de casa seva, i hi posi definitivament el de l’Albert Arenas. Una abraçada crac!