La Supercopa –més encara que la copa– és aquell títol que per als equips grans ajuda a omplir la vitrina però no salva una temporada sense altres guardons i tampoc penalitza excessivament si es perd, sempre i quan no sigui amb un gran daltabaix. El cas del Barça 2020/21 és diferent. Aquest és un curs d’aprofitament, d’escurar el plat futbolístic i de conformar-se a sucar pa si s’intueix que el tall se’l cruspiran d’altres.

La supercopa té tots els ingredients que li poden convenir al Barça. L’equip de Koeman arriba prou bé al torneig –de fet, en el moment de més solidesa aparent de tota la temporada–, amb Messi per fi resolutiu després de mesos imprecís, envoltat d’una coral nova que ja no desafina.

Són només dos partits, el primer dels quals demà contra la Real Sociedad, un equip que en la lliga va arribar líder al Camp Nou fa encara no un mes i des d’aquella derrota ha sumat quatre punts de divuit possibles. I pensant en una hipotètica final, el Madrid és ara mateix tan inestable o més que el Barça i menys eficient a l’àrea rival. I l’Athletic, sempre bon competidor, no té consolidat el gir conservador que li proposa el nou tècnic, Marcelino.

La supercopa és el vestit a mida del Barça de primers de gener. Amb les prestacions que coneixem de l’equip, la Champions continua estant fora de l’abast i només podrà aspirar a la lliga si l’Atlético es desmunta. En els pròxims mesos pot passar que l’equip de Simeone punxi i està per veure si Koeman, Messi, Piqué i Ansu quan es recuperin, l’equip en general i el futur president són capaços de generar un impuls positiu que faci créixer el Barça tal i com està, sense grans reforços, i a la primavera tot plegat permet afegir més ambicions que una supercopa.