Fa uns dies vaig llegir en un rotatiu concret sobre les llums i ombres de Riqui Puig, molt curiós això de les ombres, com si la resta de jugadors del Barça fossin querubins que van saltant amb pilotes per núvols de cotó mentre palpen Mozart amb una arpa, o com si la plantilla del Madrid no provoqués vergonya aliena en revoltar-se davant del Capitoli de la lliga perquè han de treballar amb temperatures baixes i ostres, drama humanitari, han de dormir un dia allunyats de les seves comoditats de multimilionaris desconnectats de la realitat. Llavors, quin problema hi ha amb Riqui Puig? Que és de Matadepera i no ha pujat mai al pi durant les festes de Sant Sebastià? Que fa sis mesos que no se’l veu fent exercici per la Mola? Que no para a comprar vi al celler subterrani de la K8 que hi ha abans d’entrar al seu poble? Que no s’ha fet cap selfie des de les Pedritxes? Que no ajuda a tirar parades de xurros a la riera? Que és pijo per naturalesa a diferència dels seus col·legues de professió que s’han tornat pijos de grans i són còpies barates de l’aristocràcia? No ho entenc i no ho vull entendre perquè em sembla que estem portant el debat més enllà del terreny futbolístic, deixant a l’aire de forma el·líptica que l’inconvenient no és el seu rendiment, sinó quelcom més que ningú aconsegueix explicar.

Així doncs, pel bé de tots faríem bé de jutjar-lo per com juga: certament és irregular –Iniesta amb 21 anys era suplent– però remou l’equip quan entra, té una autoestima inflada necessària per triomfar al Barça, sap on és i li fot perdre per ell i pel que representa, entén a què volem jugar, té les qualitats per fer-ho, i no té cap mena de problema de sortir assenyalat d’una tanda de penals quan l’entrenador fa mesos que l’ha posat al punt de mira. El resum és clar: Riqui Puig sempre al meu equip perquè sobresurt de la mitjana mediocre, té caràcter, trepitja fort, i té clar que el món no està fet per aquells que van demanant perdó per ser com són. No la caguem Barça, la llum és Riqui Puig, no la caguem.