Apuntem la premissa bàsica. Tot deute, per colossal que sigui la seva magnitud, és renegociable... sobretot si ets el Barça. Ho és perquè entre no cobrar (o la incertesa de cobrar) o fer-ho més tard i amb uns terminis pactats i assumibles pel deutor, el creditor se sol prestar a l’acord (altra cosa és que no vulgui saber res més de tu).

Dit això, la situació financera del Barça és duríssima. En un altre sector que no tingués garanties tan elevades i sòlides com els drets de televisió, o en una altra empresa que no disposés d’actius de valor tan alt com el Camp Nou, el palau Blaugrana o la finca de l’antic Miniestadi, la memòria econòmica 2019/20 que ha presentat el Barça implicaria l’entrada en concurs de creditors. No és només un deute ingent (1.173 milions) que podem témer ben legítimament que ha continuat creixent. No és que d’aquests 1.173, 730 s’han de tornar durant el 2021 (i una part tenen garantia per al creditor, de manera que no són fàcils de renegociar). És que el fons de maniobra –un concepte financer que indica els problemes de tresoreria d’una empresa, és a dir, la capacitat que té per afrontar els pagaments imminents– és negatiu, i no ho és de poc, sinó que supera els 600 milions. Una quantitat que fa feredat.

Significa que el Barça no és viable? De cap manera, però algunes de les receptes clàssiques no són del tot viables. Anticipar cobraments i diferir pagaments són pràctiques que ja s’han dut a terme i que tenen un límit. Una ampliació de capital no és possible quan parlem d’un club esportiu i no una societat mercantil (però en un horitzó de futur, la conversió podria deixar de ser tabú si el dilema és la SAE o la mort). Queda la venda d’actius. De moment no es planteja vendre el Camp Nou, i vendre jugadors no és sempre possible si no s’ha amortitzat el cost del seu fitxatge perquè això genera desequilibris en el balanç.

I arribem a la mare dels ous. Que els sous dels esportistes professionals comprometin el 74% del pressupost és insostenible, fins i tot al Barça. No deixa marge per retallar de gaire enlloc i s’escapa de molt de l’entorn del 50% que es considera prudent. La política esportiva del futur president vindrà marcada de manera ineludible per aquesta hipertròfia salarial, que cal reduir de manera dràstica, prescindint de gran part dels sous alts i aplicant una política dràstica de planter. No es pot oblidar que les mesures salarials aplicades pel club l’any 2020 no són estrictament retallades, sinó pagaments diferits. És a dir, són salaris que no es paguen ara i que impactaran en exercicis futurs.

El Barça, que presumia de gestió econòmica modèlica no fa tants anys, ha entrat en una deriva financera molt perillosa durant el mandat de Josep Maria Bartomeu, sobretot a partir de la marxa de Neymar. Els 222 milions que es van ingressar no només es van gastar de seguida, sinó que es van gastar malament, en jugadors pagats a preu d’or, que no han rendit i que només s’han pogut revendre assumint pèrdues. I els errors s’han anat tapant amb més errors, i les despeses s’han encadenat amb més despeses, cada vegada més elevades. Una espiral que s’ha de tallar en sec.

Revertir les delicades finances exigirà anys, en els quals també caldrà posar en marxa l’anomenat Espai Barça (nou Camp Nou, palau Blaugrana...) que, si realment s’acaba autofinançant amb la seva explotació i els naming rights, serà a costa de no aportar ingressos al pressupost ordinari mentre no es pagui el cost de les obres. Però, en primer terme, seran anys de renegociar tant deute com es pugui –incomplir pagaments faculta els perjudicats a instar el concurs de creditors– i de contenir la despesa amb planter, planter i planter. Qui vulgui negar-ho, que ensenyi quina carta té amagada. Venen temps de creure en una Masia que fins ara ha patit un tap enorme en l’accés al primer equip. Si el Barça té un dels millors planters del món, els pròxims anys seran propicis per comprovar-ho.