L’EDITORIAL
Esportistes, a les urnes
En una decisió que no per previsible –les casualitats no existeixen, Salvador Illa no dimiteix de ministre sense tenir la certesa que no hi haurà ajornament– deixa de ser demencial, el TSJ acaba d’anul·lar el dret que posposava les eleccions, que seran el 14 de febrer. En una anàlisi simplement epidemiològica, el 14-F les UCI dels hospitals catalans estaran a vessar, hi haurà uns milers de catalans que no podran votar perquè estaran ingressats i un tribunal no ha volgut fer res per protegir el seu dret de participació política –el mateix que invocava qui va demanar les mesures cautelars– i amb un nombre de catalans encara molt més gran que hauran de posar-se en risc tota la jornada perquè seran responsables dels punts de votació. Veurem si hi ha contagis i sobre quines consciències recauen.
Des del punt de vista polític, els poders de l’Estat espanyol ja ens han dit del dret i del revés que no els agrada com votem a Catalunya i que no els agraden els candidats que consensuem per investir com a president. I com que no els agraden, els condemnen i els inhabiliten. Ara, a més, ens diuen que no els agrada quan votem. Encara no gosen fer-ho explícit, però si la ciutadania no els para els peus omplint les urnes de vot independentista, aviat ens explicaran qui, com i quan hem de votar si volem que siguin considerats amb nosaltres.
I finalment, el prisma esportiu, el que ens toca més de prop. La pandèmia ha posat de manifest que la política esportiva és una maria en el conjunt de les àrees del govern. El tractament que ha rebut a l’hora d’aplicar-li les restriccions ha estat de menysteniment. Ho hem dit i repetit: no és el mateix l’esport a l’aire lliure o en un gran pavelló amb ventilació que en la sala d’un gimnàs. I no es pot clausurar l’esport d’equip en nom d’impedir una mobilitat que per si mateixa és innòcua, no pas la interacció que pot propiciar i que és la que s’ha d’evitar. No s’ha volgut actuar amb cirurgia fina i s’ha ignorat que la pràctica esportiva no només és una mesura de protecció cardiorespiratòria, sinó també una eina per a l’equilibri anímic, per a la salut psíquica. Tots aquestes fets ens confirmen que l’esport no ha tingut prou pes en el govern.
Pendents de conèixer els programes electorals, caldrà valorar quines candidatures porten al programa el canvi de rang del màxim responsable polític de l’esport català, de la secretaria general actual a una conselleria de ple dret. Aquest és només un primer pas, una condició necessària però no suficient, però que s’hauria de convertir en objectiu irrenunciable per al col·lectiu de l’esport català. Un col·lectiu de centenars de milers de ciutadans. D’electors. Potser que ens hi posem ferms d’una vegada.