L’EDITORIAL
La impunitat judicial torna a caure sobre Sandro Rosell
L’Espanya que es posa de perfil a l’hora d’engarjolar la manada i els feixistes de la Blanquerna amb sentències fermes va tenir l’expresident del Barça Sandro Rosell i el seu soci andorrà Joan Besolí 21 mesos i 2 dies privats de llibertat a l’espera de judici, la presó preventiva més llarga de la història judicial espanyola per presumptes delictes econòmics. Si la responsable de la instrucció del cas de Rosell, la promocionada Carmen Lamela, fonamentava les seves decisions en indicis raonables, el mateix es pot dir de la querella presentada per Rosell contra la magistrada: es basa en indicis raonables que va prevaricar i va cometre falsedat documental. Però mentre Rossell va estar tancat més de 600 dies (per quedar en llibertat condicional el segon dia de judici, i finalment absolt perquè les proves no s’aguantaven dretes) el Tribunal Suprem ni tan sols admet ara la querella contra Lamela. No els cal ni mirar-s’ho, no fos cas que topessin amb el que no voldrien topar.
És clar, des de les seves poltrones es miren amb displicència la voluntat popular i el sentit comú, com comprovem des del 2017 fins –de moment– les eleccions del 14-F. La cúpula de la judicatura ha desbordat el concepte de servidor públic que tenen com a cos funcionarial que és. Es percep a si mateixa com una elit que, més que administrar la veritat judicial –que és la seva funció– també administra la raó, una raó que passa per sobre de la voluntat democràtica i de la ciutadania. Aquest cop, per imposar el blindatge d’un dels seus.
Si Rosell va rebre una sentència absolutòria quan les tripes de l’estat l’haurien volgut condemnat és perquè no hi havia alternativa. El Suprem admet que Lamela no va dictar les resolucions correctes però la disculpa. Va ser un error, no va ser mala fe. I no admet la querella. L’advocat Maluenda, però, posa contra les cordes la sala quan constata que no s’ha fet cap diligència per comprovar la bona fe de la magistrada.
Tot apunta que estem davant un cas flagrant de corporativisme judicial, un més. Aquesta vegada, per blanquejar un intent d’escarment més. Sandro Rosell va presidir el Barça en una etapa crucial de la història del país. Fora d’això, no ha fet política, tota la vida ha fet negocis. No és lloc ni moment de sotmetre les seves activitats a consideracions morals, sinó judicials. I des d’aquesta òptica, durant la injustificablement llarga instrucció del seu cas, el tracte que ha rebut no difereix gaire del dels presos polítics.