Hores després de l’hecatombe d’Anfield vaig trucar a la plataforma televisiva de la Champions i em vaig donar de baixa indefinidament: si em volia mutilar emocionalment ja ho podia fer jo sol revisant relíquies d’una joventut en cendres, rellegint cartes d’antigues parelles, o fent una llista de les ciutats perdudes, per tant, calés estalviats per destinar-los a vicis immediats d’efectivitat contrastada. Treva. Armistici. Alto el foc. Passen els mesos vestits de fracassos i el 7 de desembre del 2020, dos dies després de la derrota a Cadis, torno a contactar amb un comercial d’aquells que et parlen com si fossis idiota: m’esborro de tot, de la lliga, de la copa, del Gamper i del Teresa Herrera, mentre el cunyat, persona de pensament deductiu davant els meus descensos emocionals, em deixa Netflix per tornar-me addicte a ‘The Crown’ i enamorar-me mil vegades de l’esguard de Claire Foy fiscalitzant els seus primers ministres.

A partir de llavors el Barça no ha perdut cap més partit, s’ha plantat a semifinals de copa, ha guanyat 26 punts de 30 en la Lliga, ha establert una columna vertebral on hi resideix el demà amb Ter Stegen, Araujo, De Jong i Pedri, ha recuperat per la causa Griezmann i Dembelé, ha donat la raó als defensors de la permanència d’Alba i Busquets i, el més fonamental, ha ressuscitat els ulls injectats de Messi, completament aliè a les portades filtrades per ves a saber qui amb ganes d’aconseguir ves a saber què. De qui és el mèrit? Evidentment meu per la decisió d’abandonar i aportar un toc d’atenció a l’equip, però aquí també entra la figura de Koeman, entrenador, president, portaveu, i defensor de l’entitat en uns moments institucionals de casa de barrets, i on ell, el vertader protagonista de la corona barcelonista, manté viu el pols de l’imperi sabent que ara mateix és indispensable posar les bases perquè l’endemà tot torni a lloc. I qui sap, perquè l’amic Ronald no és imbècil, si els llorers de la glòria els gaudiran uns altres mentre ell ho contempla des del sofà sabedor del deure complert, tot aferrat al Globus d’Or pel seu paper a ‘The Crown’: com els herois de guerra que salven en silenci les històries escrites amb tinta invisible.