L’EDITORIAL
Gènere i esport: debat inexcusable per a un consens impossible?
Els progressos en els drets socials propis de la societat occidental del segle XXI posaran aviat contra les cordes les regulacions esportives, que ja van patir una primera implosió a nivell europeu amb motiu de la Llei Bosman. Però ara no es tracta del dret de lliure circulació dels treballadors al Vell Continent, sinó dels drets civils que qüestionen la definició de gènere que ha imperat en l’esport des de temps immemorials.
Ras i curt, el projecte de llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans que està treballant el ministeri d’igualtat espanyol d’Irene Montero (Podemos) preveu que la participació en competicions esportives es farà “atenent al sexe registral, sense que es puguin fer proves de verificació de sexe en cap cas”. Si s’aprova aquest text, en les competicions estatals femenines hi podran participar persones que es perceben a si mateixes com a dones però nascudes amb trets anatòmics, morfològics i biològics masculins. Persones vistes com homes el dia que les van parir però que, per un procés d’autodeterminació personal, esdevenen i es declaren dones.
L’esport s’ha estructurat sempre en base al sexe i a l’edat, un esquema que les conquestes socials fan trontollar i que exigeix una estratègia d’adequació, complexa i gens improvisada. El gènere declarat en el moment del naixement ja no determina tota la vida de la persona i aquest fet, traslladat a l’esport, no és gens senzill d’administrar i regular. De solucions màgiques no n’hi ha, i fins i tot una qüestió tan elemental com el lèxic demana molta cura i precisió.
Fins i tot sense recórrer als prejudicis ideològics, des de les visions conservadores s’al·legarà –i no sense fonament– que la irrupció en les proves femenines d’esportistes trans deixarà en situació d’inferioritat les que tenien la condició femenina sense haver passat per cap procés d’autodeterminació personal. A aquestes no se les pot obligar a un dopatge hormonal per assimilar-se al col·lectiu nouvingut per la simple raó que el dopatge atempta contra el cor de l’esport. Com que l’eliminació dels gèneres esportius no és gens raonable, l’única sortida és –per una vegada en la vida– avançar-se als esdeveniments i començar a treballar una regulació més ordenada, estructurada i sobretot consensuada que la simple aplicació incondicional d’aquest dret d’autodeterminació personal. Aconseguir aquest consens no és gens senzill perquè el marc resultant ha de ser assumible a nivell mundial, i la visió i el respecte dels drets socials que impera a Occident dista molt de la que tenen grans potències com Rússia o la Xina. La quadratura del cercle, vaja.
Per descomptat, a curt termini la llei de Podemos toparia amb les regulacions esportives internacionals. Si una esportista trans guanyés un campionat d’Espanya femení, no podria competir en campionats internacional. Des del COI admet que esportistes trans competeixin en proves femenines sempre i quan hi hagi una declaració prèvia de gènere i –el fet més essencial– si els seus nivells de testosterona (hormona masculina) queden per sota de 10 nanograms per mil·lilitre de sang durant els 12 mesos previs a la competició. És, per posar un exemple recent, la doctrina que s’ha aplicat a l’atleta sud-africana Caster Semenya.