L’EDITORIAL
Monchi i la dura realitat
El mantra de ‘Monchi sí que en sap de fitxar’ es repeteix periòdicament en l’entorn del Barça i reapareixerà si l’equip de Koeman acaba eliminat de la copa pels sevillistes. El director esportiu andalús –a qui el precandidat Benedito esmentava com la seva aposta en cas de ser escollit– té una trajectòria impecable amb el Sevilla, club al qual va tornar l’any 2019 després d’un projecte a la Roma avortat a mig contracte i saldat amb un fracàs indissimulable.
‘Monchi és només vàlid per a un club com el Sevilla’. Aquesta és la brama que fan córrer els contraris a partir del fiasco en l’aventura italiana. Una afirmació tan categòrica que probablement és tan errònia com la primera. Primer, perquè el Sevilla ja no és un modest, sinó un club amb ambició i amb resultats que l’avalen, perquè sis títols d’Europa League en 15 anys no són casualitat.
Monchi compra barat i ven car. I el seu percentatge d’encert és elevat. Però malgrat tot, si fos el director esportiu del Barça hauria de reciclar-se: el Barça no es pot permetre el luxe de fitxar jugadors per contrastar i, per tant, no treballa en el mateix segment de mercat que el sevilla. I, per sobre de tot, ni Monchi sabria com fitxar barat si treballés per al Barça. Quan és un dels grans (Barça, Madrid, City, Liverpool, Bayern..., però no el Sevilla) el que va al mercat, l’objectiu multiplica el seu cost automàticament. Tan simple com això. Aquesta és la raó econòmica per la qual el Barça no té altra solució que adoptar la fórmula planter+estrelles de màxim nivell. Perquè omplir la plantilla fitxant a preu d’or jugadors que no són diferencials té com a efecte inevitable haver de gestionar l’economia d’un gegant amb peus de fang, com ara.
Dit això, el 2-0 d’ahir a Sevilla no s’explica només per Monchi. L’andalús sí que és responsable d’haver fitxat Diego Carlos, Koundé, Joan Jordan, Ocampos... (però també el discutit De Jong), jugadors gràcies als quals el Sevilla té el nivell suficient per competir amb el Barça. Però que l’eix de la defensa de Koeman el formessin Mingueza i Umtiti no és mèrit de Monchi. Respon a la coincidència de lesions i mala planificació en aquestes posicions.
És pura i simple especulació, però tot el barcelonisme està d’acord que amb Araujo en el lloc del francès, el Sevilla no hauria guanyat per 2-0. Aquesta afirmació ja denota la magnitud del problema: el rendiment defensiu del Barça depèn d’un jugador que fa quatre dies era al filial. És això, lesions i mala planificació.
Per la tornada contra el Sevilla falten tres setmanes i, sobretot, una eliminatòria duríssima de Champions contra el PSG. El Sevilla ha enfrontat el Barça amb la seva realitat, la d’un equip que ha fet passos endavant indiscutibles –tant futbolístics com en el terreny de l’autoestima– però que encara no és fiable amb continuïtat en les dues àrees. I, sobretot, que encara no ha estat capaç d’exhibir una mínima autoritat contra els equips grans. Aquesta és la gran preocupació, perquè fins i tot pot impedir l’accés al títol més assequible.