L’EDITORIAL
L’aperitiu dels ‘cabrons’ de Saras
Hi ha qui hi vol veure un excés verbal d’algú que no domina la llengua (fals, perquè és molt competent en totes les que parla) però quan Sarunas Jasikevicius demana als seus jugadors que siguin “més cabrons”, per enfocar bé la qüestió convé recordar com era ell en la seva etapa de jugador. A Saras, ahir contra el Madrid li va faltar que l’equip aprofités la conjuntura per fer agenollar encara més el rival i guanyar-lo de 30. Perquè era el dia que es podia. Parla de cabrons com es podria referir a un instint assassí i si assumim el sentit figurat de les expressions tampoc ens hauríem d’esquinçar la roba. L’entrenador de l’equip de bàsquet del Barça no vol convertir bona gent en males persones, pretén que un conjunt de jugadors amb gran talent i capacitat de treball facin un pas més es transformin en guanyadors voraços, insaciables. Com ell mateix o Dejan Bodiroga quan van conquerir la primera Eurolliga del Barça, el ja distant 2003.
Fa 18 anys, Jasikevicius, Bodiroga, Fucka o Femerling eren alliçonats per Svetislav Pesic justament en la mateixa línia que el lituà proposa ara als seus jugadors: fer un pas més enllà del que és innegociable i ser un equip que respecta els rivals devorant-los. Amb les correccions del corresponent salt generacional, els punts de contacte del Saras entrenador amb Pesic –de qui ara ja ha heretat una plantilla ben encaminada– són patents.
Avui és dia de celebrar el títol de copa i de preguntar-se si el Madrid ja queda un pas enrere després d’uns anys de jerarquia blanca (resposta: s’haurà de verificar en una altra competició). La copa, aquell títol al qual l’equip de futbol del Barça pot (o podia, abans del 2-0 a Sevilla) aspirar raonablement és només un punt de partida per a l’equip de bàsquet. Un aperitiu de qualitat per fer temps mentre continua la cocció del plat fort, l’Eurolliga.
Amb totes les dificultats per comparar èpoques i rivals diferents, Jasikevicius té la plantilla més llarga, completa i equilibrada que mai ha passat pel Palau Blaugrana. Que sigui capaç d’emular el 2003 de Pesic i el 2010 de Xavi Pascual de ser més cabrons, això que costa prou de definir però que tothom sap què significa.