Un dels pilars bàsics sobre els quals s’estructura el conjunt normatiu del futbol a nivell mundial és que els clubs que inverteixen part dels seus recursos en la formació i educació de jugadors joves s’han de veure compensats quan un d’aquests jugadors té èxit en la seva carrera esportiva, ja sigui amb la subscripció d’un contracte professional, o bé mitjançant una transferència.

Els coneguts drets formatius estan regulats pel Reglament FIFA sobre l’Estatut i la Transferència de Jugadors (RETJ), concretament, pels articles 20 i 21 i pels annexos 4 i 5, que parteixen de la premissa que la formació i educació d’un jugador comprenen des dels 12 fins als 23 anys. Igualment, i com amb tota especialitat del dret, és imprescindible conèixer la jurisprudència de la Cambra de Resolució de Disputes de FIFA i del Tribunal Arbitral de l’Esport (TAS/CAS) per veure com els òrgans competents han anat aplicant la normativa a la pràctica.

En aquest sentit, són dos els sistemes contemplats pel RETJ que garanteixen (o més aviat, pretenen garantir) una compensació als clubs pels seus esforços formatius: la indemnització per formació i el mecanisme de solidaritat.

Pel que fa al primer, tots els clubs que hagin format un jugador (que en definitiva vol dir que el jugador ha estat inscrit amb aquests clubs en algun moment de la seva carrera esportiva entre els seus 12 i 23 anys) tindran dret a percebre un import en concepte d’indemnització per formació quan aquest jugador firmi el seu primer contracte professional.

Tanmateix, per tal que la indemnització es meriti, és necessari que es compleixin dos requisits: la primera inscripció com a jugador professional s’ha de produir, en primer lloc, en una associació/federació diferent de la que el jugador estava inscrit i, en segon lloc, abans que el jugador compleixi 23 anys. És a dir, si un jugador aficionat argentí de 19 anys que prové de Boca Juniors firma pel FC Barcelona, els clubs formadors d’aquest jugador tindran dret a percebre la indemnització per formació. Per contra, si aquest mateix jugador firma per River Plate en lloc de pel Barça, ni aquest ni els altres rebran cap quantitat.

Per altra banda, si un jugador de 25 anys que prové del Flamengo brasiler és inscrit com a professional per primera vegada pel Girona, tampoc es generarà la indemnització per formació.

Igualment, també es meritarà la indemnització per formació (sempre que es reuneixin els requisits d’internacionalitat i d’edat) si aquest jugador, ara ja professional, és transferit de nou a un tercer club. La diferència amb el cas anterior és que, si bé per la primera firma professional cobraven tots els clubs formadors, en el cas de les subseqüents transferències del jugador professional, l’únic club que percebrà la indemnització és el club del qual surt transferit el jugador. D’aquesta manera, el cobrament d’aquest sistema només es pot produir una sola vegada per part d’un mateix club.

L’import que correspondrà a cada club es calcula de conformitat amb una taula que cada any publica FIFA per mitjà d’una circular i a través de la qual les diferents associacions divideixen els seus clubs en quatre categories diferents. Alhora, cadascuna de les sis confederacions té un import establert en funció de la categoria dels clubs.

Teòricament, a l’hora de fer la classificació s’ha de tenir en compte la despesa que cada club destina a la formació de jugadors, tot i que a la pràctica la categoria dels clubs es correspon amb la divisió a la qual aquests participen en les diferents lligues nacionals. Així, per exemple, a Espanya la primera divisió correspon a la categoria UEFA I, la segona divisió A, a la categoria II, la segona divisió B a la categoria III i, des de la tercera divisió cap avall, a la categoria IV. Tanmateix, això no vol dir que totes les associacions tinguin clubs en totes les categories. Per exemple, a la Conmebol, només l’Argentina i el Brasil compten amb clubs a la primera categoria.

Circular FIFA nº 1726, de 30 de juliol de 2020:

Per fer el càlcul (veure taula 1), s’ha de partir de la categoria del nou club del jugador, que haurà d’abonar al/s club/s formador/s l’import del requadre corresponent per cada any de formació, quantia que es prorratejarà si l’estada del jugador hagués estat inferior a l’any, si bé hi ha alguna especialitat (articles 2.2, 5.3 i 6 de l’annex 4 del RETJ).

Seguint amb l’exemple anterior, imaginem que el jugador argentí va estar inscrit a Boca tot l’any natural en què va complir 18 anys. Doncs d’acord amb la taula anterior, el Barça (categoria UEFA I) hauria d’abonar 90.000 euros al club argentí, i així amb tots els clubs formadors. Per posar un parell d’exemples més, si el nou club del jugador fos el Girona (categoria UEFA II) en lloc del Barça, l’import seria de 60.000 euros, i si en canvi fos el Peñarol (categoria Conmebol II), la quantitat seria de 30.000 dòlars.

El segon sistema és el mecanisme de solidaritat que, a diferència de la indemnització per formació, està directament relacionat amb el preu de transferència que un club abona a un altre per fer-se amb els serveis d’un jugador. D’aquesta manera, per tal que es generi, és necessari que el jugador sigui professional i que la transferència del jugador s’acordi a canvi de contraprestació econòmica. Addicionalment, és indiferent si la transferència s’acorda de manera permanent o temporal (és a dir, també es merita en les cessions).

Concretament, l’article 1.1 del RETJ disposa que el 5% de “qualsevol indemnització” pagada al club anterior del jugador, serà distribuïda pel nou club a tots els clubs formadors seguint la fórmula següent:

Per posar un exemple, en el cas que la transferència de Luis Suárez des del Barça a l’Atlético de Madrid s’hagués acordat per 5 milions d’euros, la contribució solidària que tindrien dret a percebre els clubs formadors és de 250.000 euros a repartir entre ells en funció del període en què el jugador va estar inscrit a cada club, percebent un 5% d’aquests 250.000 euros per any de formació els clubs on Suárez va jugar des dels 12 als 15 anys, i un 10% dels 250.000 euros per any de formació els seus clubs des dels seus 16 als 23 anys, amb les estades inferiors a l’any també prorratejades (veure taula 2).

Una altra diferència respecte a la indemnització per formació és que la contribució de solidaritat es pot rebre per un mateix club tantes vegades com sigui transferit un jugador. Això sí, no es meritarà si la transferència s’acorda a cost zero.

A més, des del passat 1 de juliol de 2020 la contribució de solidaritat ja no només es genera en transferències internacionals, sinó també en transferències domèstiques si el club formador del jugador pertany a una associació diferent de la que és seu dels clubs protagonistes de la transferència, com seria l’exemple anterior de Luis Suárez.

Si bé des que la FIFA va promoure aquests sistemes de distribució i col·laboració entre clubs el 2001, i sense passar per alt la lloable fita que persegueixen, la veritat és que no són pocs els clubs que han trobat una via per tal d’esquivar les seves obligacions i, en conseqüència, molts clubs formadors es veuen obligats a iniciar reclamacions per tal de percebre el que els pertoca. N’hi ha d’altres, però, que ni tan sols arriben a cobrar les quantitats que el RETJ els reconeix, en moltes ocasions, per absolut desconeixement.

I és que malgrat que ambdós sistemes estan pensats perquè sigui el nou club del jugador qui informi i distribueixi tant la indemnització per formació com la contribució solidària (de fet, segons els articles 3.1 de l’annex 4 i 2.1 de l’annex RETJ, respectivament, tenen 30 dies per a fer-ho), la pràctica ens demostra que això passa relativament poc.

Els clubs saben perfectament que no és fàcil portar al dia un registre de tots els jugadors que han passat per la casa, sobretot en clubs modestos, i menys encara tenir coneixement de quan un determinat jugador firma com a professional (lògicament, el club formador mai no formarà part del contracte en qüestió). És per això que molts clubs juguen amb el clar desavantatge del qual parteixen els formadors i opten per no dir res, esperant tenir sort i poder evitar fer front a les obligacions que els imposa la FIFA.

Amb això present, la FIFA ha dut a terme l’encomiable missió de crear la FIFA Clearing House que s’encarregarà, entre d’altres, de dur a terme un control de monitoratge de tots aquests pagaments per evitar que cap club formador deixi de percebre el que li pertoca. L’entrada en escena d’aquest nou mecanisme estava prevista per principis d’aquest any, tot i que malauradament s’ha hagut de posposar com a conseqüència de la pandèmia i és que, si algú encara tenia dubtes, el coronavirus també ha afectat, i no pas poc, la indústria del futbol.