El caràcter menestral del català modèlic mostra un orgull absurd pel que ha aconseguit gràcies a una mescla de talent, voluntat, i un cert esperit comercial de botiguer de poble. Així doncs, el verb tenir és molt més utilitzat que el ser fins el punt que centrem el nostre discurs de jactància nacional al voltant d’una llista de mèrits materials, culturals i paisatgístics, més que no pas al voltant d’una personalitat tirant a apocada: som fills de Jacint Verdaguer encara que les seves poesies ens semblin adequades per adormir tot un poble.

Per això, a un bon grapat de culers benestants els molesta la figura de Laporta quan sense complexos afirma que ja s’esperava una victòria tant contundent i mira el periodista amb l’esguard superb del que ha abandonat la falsa humilitat a la paperera de la història. Laporta no demana permís, no entra als despatxos amb el cap baix suplicant les engrunes del pastís, és presidencialista quan cal ser-ho perquè reconeix la responsabilitat com a pròpia, gaudeix de la vida a la vista de tothom fent front la hipocresia moral dels escandalitzats i, quan ataquen els seus, vincla el cap cap a un costat fent el gest de no m’estàs dient el que m’estàs dient: ell parteix del ser i a partir d’aquí, intenta arribar al tenir.

Així doncs, no és estrany que fracassés en política perquè els paràmetres d’aquests món són necessàriament uns altres, però ara estem parlant de futbol, on el políticament correcte sol ser una estratègia de poder per camuflar mediocritats. A partir d’aquí no ens ha d’estranyar que molts li tinguin ganes i vagin per ell, perquè Laporta no deixa de posar-los un mirall trencat davant la seva feblesa personal recordant-los que poden haver aixecat empreses, ser catalans de l’any, pares modèlics i marits admirables, però que el carisma encara no es pot comprar a botigues de luxe i davant d’una discussió, mentre els seus enemics parlen de tenir, tenir, i tenir, ell només ha de fer servir el ser per deixar-los amb els pantalons abaixats a la cua d’un aeroport.