L’EDITORIAL
Les eleccions al Madrid, una entelèquia
El Madrid, com a pilar essencial de l’Estat espanyol, té uns mecanismes de successió institucional que són més formals que reals. Ara Florentino Pérez es vol assegurar un mandat més i només ha de posar en marxa la maquinària electoral que ell mateix va reformar el 2012 per perpetuar-se en el càrrec fins que vulgui. Enlloc de modificar els estatuts per ubicar-los en el segle XXI –on queda la limitació de mandats?– va endurir els requisits per ser candidat fins a extrems que rere una pàtina de garantia de puresa blanca s’oculta un autèntic blindatge presidencial.
Pérez va doblar (de 10 a 20) els anys mínims de soci per poder-se presentar. I el requisit d’avalar el 15% del pressupost que ha hagut d’afrontar la junta de Joan Laporta per presidir el Barça, al Madrid s’estén a tots els candidats, que han de presentar un aval contra el seu patrimoni personal (no s’admeten garanties emeses per tercers), suportat per una entitat de crèdit espanyola i, a més, aconseguit a corre-cuita. El Madrid ha fet l’anunci de convocatòria aquest dijous i qui vulgui competir amb Florentino Pérez només té 10 dies per presentar-se... i avalar, és clar. Un vestit a mida per eliminar els rivals.
Per tant, res té de particular que els socis del Madrid no escullin president des del 2006. Si ara acaben votant serà un miracle, per molt que un jove empresari d’èxit en els últims temps, Enrique Riquelme, hagués manifestat dies enrere que vol concórrer a les eleccions (d’aquí podria venir el sobtat interès de l’ésser superior per avançar-les). I quan repetidament no es pot votar per absència d’alternativa, on queda la democràcia? Orgànica, formal o a la búlgara, però democràcia no.