Ja han passat el temps d’emmirallar-se en el País Basc i en la seva política de peix al cove (que còmode que és, amb la clau de la caixa...) dels liberalconservadors del PNB. Quan es va saber que Bilbao seria la seu dels partits de la selecció espanyola en la pròxima Eurocopa, a Catalunya –que no és lliure però sí que es manté lliure de la Roja– es va riure per sota el nas i es va sentir algun “botiflers...” en veu baixa.

Ara comprovem que, novament els bascos li han trobat un sentit a aquella decisió de submissió a l’espanyolisme ranci, que té posat entre cella i cella que la seva selecció jugui en territori enemic, com es considera Catalunya i el País Basc. Tant se val que hagi estat gràcies a una pandèmia. El govern basc ha imposat un plec de condicions tan sever a la federació espanyola, sobretot en termes de vacunació a un percentatge majoritari de la població, que ni les fanfarronades de Pedro Sánchez poden assumir. En definitiva, que estem a pocs dies que la UEFA es desdigui de Bilbao perquè no vol estadis buits i el govern basc posa aquestes condicions per permetre justament l’entrada d’aficionats. I el País Basc continuarà sense la Roja, des del 1967.

Vist amb perspectiva, és temptador –i respon a la lògica de les relacions polítiques entre antagonistes– relacionar la decisió del govern basc amb el cop de porta del govern espanyol i la federació espanyola de futbol –acompanyat de l’habitual to burleta i de superioritat– a la petició d’ingrés de la federació del País Basc a la FIFA i a la UEFA com a membre de ple dret. Per descomptat, que la Roja no jugui en els territoris on majoritàriament no és benvinguda és un consol menor en comparació amb el que representaria l’oficialitat, però l’autoestima també s’omple de petites victòries.