L’EDITORIAL
L’Espanyol esprinta cap a primera
Amb la primavera rebrota el tòpic de l’equip al qual li queden un nombre cada cop més reduït de finals per arribar a l’objectiu o quedar-ne al marge. És un tòpic, però il·lustra sovint les presses i els neguits dels que se saben lluny d’on volien ser. No és el cas de l’Espanyol, que és a punt de convertir el seu pas per la segona divisió A en el que pretenia, un parèntesi com més breu millor. I ben enfocat ho està: vuit partits per disputar i 10 punts d’avantatge respecte a l’equip que el podria privar de l’ascens directe. L’Espanyol no ho té fet però sí que se li pot aplicar un altre tòpicl: l’única manera que no es consumés l’ascens seria que el mateix equip blanc-i-blau fallés amb estrèpit.
És clar, l’Espanyol té el pressupost més alt de la categoria (un 71 milions), més del doble que el del segon del rànquing (Leganés, uns 30) i un sostre salarial en consonància (45 milions, per uns 27 de l’Almeria i el Leganés). Però els diners no sempre fan la felicitat. Més pressupost, si està ben gestionat, s’ha de traduir en més talent al camp, axioma que si bé en el cas de l’Espanyol s’està complint, amb freqüència falla. En la retina encara es mantenen fresques les imatges del Girona la temporada passada, abocat a jugar les promocions amb un pressupost de primera i ensorrat en l’últim moment per l’Elx, un dels equips amb menys diners de segona A.
L’Espanyol està fent el que s’espera d’un equip amb arguments poderosos però això no li treu mèrit perquè la gespa, el futbol i les seves circumstàncies, no ho aguanta tot com sí que ho fa el paper. De favorits i equips rics que col·leccionen decepcions, la història de segona A n’està plana- Per tant, les seves vuit finals són menys finals que, per exemple les del Girona i les del Sabadell. En tota la segona volta –que és quan la classificació ha estat endreçada– l’equip de Montilivi no ha estat mai entre els sis primers. La vegada que s’hi havia apropat més era justament abans de visitar l’equip que marcava el tall, el Rayo. Guanyar a Vallecas era ficar-se de ple en la pugna. Perdre era quedar a sis punts. Els de Francisco van perdre i ara només els queda una remuntada com a ferro roent on agafar-se.
Del Sabadell, el millor que es pot dir és que no està despenjat (a tres punts dels llocs de salvació i amb mitja dotzena d’equips implicats dels quals se’n salvaran la meitat), però té un element advers amb un gran pes psicològic: amb dues victòries com a local no es va enlloc –de fet, l’última data del 22 de novembre i després han vingut dues derrotes i una increïble sèrie de nou empats– i, o suma a casa o difícilment se’n sortirà.