Ceferin de Qatar, el missioner encarregat de vetllar per la sobrietat de les seves iniciatives filantròpiques, s’ha enfadat amb raó perquè alguns propietaris i presidents diabòlics, fills bastards del capitalisme, volen esborrar la utòpica meritocràcia de les competicions europees i fer una xefla rave que deixi el pobre activista eslovè vetllant sol pels diners de la petita i mitjana empresa que gestiona el City, el PSG, i el Chelsea, tots ells, sigui dit, semifinalistes de la seva Champions.

Pobre Ceferin, ell, el darrer romàntic de la pilota, el defensor d’aquell futbol primigeni que el 1966 va tornar el Mundial que li devia a Anglaterra i el 1978 no va tenir cap problema de llepar-li el cul a Videla, ara es troba com el darrer Casaldàliga d’una causa justa, aguantant com pot les bondats de la seva organització sense ànim de lucre en front de la hegemonia de les grans marques comercials, que si s’apunten a la Champions són clubs, però si marxen a veure món, són depravades fonts de negoci provinent de dictadures infames.

Però clar, el bo d’en Ceferin, que de petit era escolanet de la seva parròquia i llegia sempre les pregàries dedicades als més desafavorits de la societat, té al seu favor el crit dels aficionats que continuen pagant religiosament les seves quotes televisives per sostenir-li la paradeta, i un cert poder governamental que es mou amb celeritat quan veu tremolar el terra impol·lut dels seus despatxos de marfil: l’eficiència dels escollits.

Dit això, no m’agrada la Superlliga, detesto el concepte més genuí d’espanyolada amb la imatge de Florentino de matinada a un plató de hooligans fent el discurs messiànic propi de l’egòlatra megalòman, però pitjor que els homes de negre que truquen de matinada són els que agafen la bandera de la justícia amb una mà, mentre amb l’altra, la bona, s’eixuguen la sang amb un mocador vell de la marca Platini.