La mateixa ambició i l’inconformisme que governa la ment de Sarunas Jasikevicius i que li ha fet repetir sovint que al març i l’abril el Barça no estava tan fi com en la copa probablement li farà argumentar ara que en l’Eurolliga encara no s’ha guanyat res. Però el sol fet de tornar a una final a quatre que no disputa des del 2014 (justament amb Xavi Pascual) és motiu per mirar el present i el futur immediat amb uns altres ulls. El mateix tècnic ja ho admet quan fa seves les paraules de Juan Carlos Navarro: “Massa anys d’absència per al Barça”.

No és ben bé cert que el Barça no hagi guanyat res. No té l’Eurolliga –tant de bo l’aixequi el pròxim dia 30– però ha guanyat el dret a competir-hi entre els quatre millors. Hi va haver un temps que es ponderava la capacitat del Barça d’estar present en una final a quatre rere l’altra, guanyés el títol o no. D’allò se’n deia –se’n diu– consistència competitiva i l’equip de bàsquet l’havia perdut. Haver guanyat la copa i ser a Colònia són els passos obligats per recuperar-la.

Però aquest projecte del bàsquet blaugrana –Bartomeu no ho va fer tot malament– estava i està pensat per guanyar. Per Jasikevicius, per Mirotic, per Calathes, per Higgins, per Davies... per tants esportistes de talent desbordant que –en una paradoxa que no ho és– acaben triomfant quan respecten les regles defensives. El cinquè partit contra en Zenit és simptomàtic. L’únic partit de la sèrie que el Barça ha dominat en tot moment coincideix amb el dia que no hi ha cap estadística individual destacada. L’únic partit en què el Zenit no juga còmode, no marca el ritme, no pot fluir al parquet, és el dia que la millor valoració del Barça (16) correspon a Pau Gasol (a punt de fer 41 anys). L’equip blaugrana té tant talent per anotar que, gairebé sense proposar-s’ho, fa 80 punts. Si devora el rival en defensa i el deixa en 60, els comptes surten fàcilment.

A Colònia no hi serà el Madrid, l’equip que havia rellevat el Barça en l’hegemonia a l’ACB i en la representació de la lliga a nivell europeu. El botxí dels blancs, l’Efes, jugarà l’altra semifinal contra el CSKA, l’únic semifinalista que no ha hagut d’arribar al cinquè partit de quarts. En la semifinal del Barça, el rival serà el Milà. Que l’equip blaugrana encara no sigui com vol Saras –aquells cabrons que reclamava Jasikevicius que fossin els seus jugadors–, que l’Efes hagi semblat durant setmanes l’equip més en forma o els precedents en la fase regular –2-0 amb el CSKA i el Milà i 0-2 amb l’Efes– és relativament rellevant. El Barça té tres setmanes llargues per preparar la final de Colònia fins i tot al preu d’alguna derrota més a l’ACB –el primer lloc està perdut i el segon, virtualment assegurat– abans de tornar a pensar en la lliga i en el Madrid que, certament, sembla rearmat i reconstituït per afrontar la lliga.