La Champions guanyada pel Barça a Göteborg és un motiu d’orgull, una raó poderosa perquè el club, l’equip i l’afició blaugrana infli el pit i surti al carrer mostrant un escut que brilla més quan s’associa amb una manera determinada de jugar a futbol. “No és guanyar, és com guanyar. Aquest és el missatge”, deia Lluís Cortés amb l’emoció a la pell després de treure’s l’espina d’aquell 4-1 de fa dos anys –sí, només dos anys– contra el Lió, un resultat dolorós encaixat contra un rival imponent que l’equip va saber metabolitzar com un incentiu per revertir la situació i ser el martell enlloc de l’enclusa.

El primer equip femení del Barça juga habitualment a l’estadi Johan Cruyff. El nom no fa la cosa, però en uns anys en què al futbol del primer equip d’homes se li detecta una falta de connexió amb la inspiració del cruyffisme, que l’equip de dones en faci el fil conductor per dominar a Europa provoca, d’una banda, un somriure d’orella a orella al barcelonisme que vol preservar les essències i, en segon lloc, ha de motivar moltes preguntes, reflexions i respostes honestes. El del futbol de dones és un projecte pensat a llarg termini i que el Barça ha mantingut sense renúncies. Que es basa en posar el planter en mans d’entrenadors de categoria pel que fa a la formació, fer aflorar talent i potenciar-lo complementant els fruits del treball de base amb fitxatges diferencials. Comparar té el risc no ser prou just, però diumenge no calia deixar volar gaire la imaginació perquè Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí fessin evocar el millor mig del camp del món, el que va tenir l’enyorat Barça de Guardiola.

La pregunta és, a més, ben pertinent pel moment esportiu i econòmic que viu el Barça: aquest model que l’equip femení ha demostrat que és d’èxit, no és extrapolable a l’equip masculí? La reflexió correspon a Joan Laporta i la seva junta. I la conclusió no pot ser tan complicada quan pots trobar la inspiració a casa.

La Champions del Barça, a més, ens ha de posar davant el mirall en molts aspectes. Primer, per donar un tracte just a les dones que juguen a futbol. No ens podem enganyar, és inviable plantejar una equiparació salarial amb els homes a curt termini perquè són dos mons separats per 100 anys d’història, però sí que s’han d’exigir passos inequívocs per escurçar diferències i tractar tothom amb dignitat. L’Esportiu ja es va posar al costat de les jugadores quan van haver de convocar una vaga per defensar un conveni –amb un salari mínim de 12.000 euros– que faria posar vermell qualsevol representant sindical i que fins i tot era discutit per alguns clubs de primera divisió perquè no el podien assumir. En tot cas, uns mínims que eren més del que hi havia, que no era res. Aquesta és la realitat del 2021 i l’obligació hauria de ser millorar-la ràpidament. Si alguns esports individuals (tennis, atletisme, natació, gimnàstica) han reduït de manera molt substancial les diferències entre el que guanyen homes i dones, no hi ha cap raó perquè aquesta convergència no tingui lloc en l’esport d’equip.

De moment, però, és molt probable que aquest matí hi hagi hagut més nenes interessades a jugar a futbol als patis de les escoles... i menys nens que hagin trobat arguments per oposar-s’hi. Donar una correcta perspectiva de gènere a l’esport a les primeres edats és un altre objectiu al qual pot ajudar la Champions del Barça.

Aquesta perspectiva de gènere retrata també els mitjans de comunicació i la societat a la qual s’adrecen. Més que deplorar la minsa o nul·la presència a les portades dels diaris que no s’editen a Catalunya –ben diferent en els mitjans editats aquí– i fer-ne sociologia, del compromís de L’Esportiu en parla una trajectòria que aviat serà de 20 anys i l’esforç per superar inèrcies, tòpics i tradicions i tractar amb equitat l’esport que practiquen les dones tant pel que fa a la seva presència com a la cura per fugir del llenguatge amb perspectiva androcèntrica, fortament arrelat.