El repte de Laporta és desconstruir amb elegància les darreres restes dels fonaments on es va sustentar el seu èxit pretèrit. Saber dir prou a la gent que et va fer gran per poder guanyar de nou, o sigui, prendre el ‘modus operandi’ del 2008 quan va demolir l’estructura del Barça de Rijkaard per deixar créixer un futur que fins llavors estava esclavitzat pels vicis dels intocables.

L’anàlisi és clara: els lideratges actuals no serveixen per guanyar, tenen moments de brillantor durant el curs, però quan analitzes el seu rendiment globalment, ja no en fan prou per competir a Europa ni contra els equips forts de la lliga, i la tendència evidentment serà decreixent de manera gradual. No hi ha marxa enrere. Fi de cicle. Foc nou. Ara no guanyem però tampoc estem creant la tendència per tornar a dalt, i toca, sense cap mena de nostàlgia, prendre decisions per entrar realment en una transició en la qual la derrota sigui un espai de creixement per a una nova fornada de jugadors. Cruyff ho va veure a Atenes i es va equivocar amb els recanvis, però va actuar, mentre aquests darrers anys hem hagut d’esperar Roma, Liverpool i Lisboa per tenir la persona capaç de trencar herències glorioses que hipotequen el demà a llarg termini.

A partir d’aquí, tot està a sobre la taula del president, per això els socis el varen votar amb massa, perquè saben que a dintre el ‘pack’ Laporta hi ha la qualitat de no casar-se amb el present per por d’equivocar-se, la valentia de fer caure el seu propi llegat per buscar-se un de nou, i la imprudència ben entesa de buscar camins diversos per fugir de l’autocomplaença suïcida del present. Així doncs, veurem què passa, la situació és complexa, però ara més que mai podrem veure si l’eslògan improvisat de la nit electoral de “Laporta is back” és cert o no. La taula de salvació. Cap dubte.